Taula de diàleg: ¿aquesta vegada va de debò?
La reunió d'aquest divendres a la Moncloa entre els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez per reprendre la taula de diàleg ha funcionat com el que és, un asèptic i prudent prolegomen del diàleg, sense resultats aparents. S'imposa la prudència. Hi ha hagut, també, ben poca escenificació, poc teatre. I poques paraules. El resultat més concret és la convocatòria de la taula pròpiament dita per a finals de juliol, que es farà a Madrid sense els presidents. Està clar, però, que no es convocaria la taula si la feina prèvia entre bastidors no estigués mínimament avançada. Tampoc no s'hauria fet la trobada de presidents sense un guió pactat anticipadament.
De fet, els processos de diàleg en conflictes complexos d'arrel històrica són així: lents, feixucs, sinuosos, avorrits. El problema, per tant, no és què n'ha sortit, de la cita d'aquest divendres, sinó com és que, des del moment àlgid del Procés, amb el referèndum de l'1-O del 2017 i la posterior i dura repressió, s'ha trigat gairebé cinc anys a enfocar les converses, des del pressupòsit que aquesta vegada va de debò. Ja es veurà. Tenint en compte que fa un any Aragonès i Sánchez ja ho van intentar i la cosa va quedar en via morta, no cal generar grans expectatives. I, d'altra banda, en el cas que aquest cop sí que la taula tiri endavant, no vol dir que tingui èxit ni acabi bé. Vol dir, només, que les dues parts s'han convençut, ni que sigui per interès tàctic, que la del diàleg és l'única via transitable.
El govern català –o, més ben dit, la meitat del govern català que creu en el diàleg– necessita començar a mostrar resultats en la seva aposta, mentre que el govern espanyol necessita que ERC, soci clau per a la seva estabilitat parlamentària, estigui mínimament còmode en la relació mútua, però alhora no li convenen avenços vistosos en la carpeta catalana que excitin l'espanyolisme ultramuntà, explícit en la triple dreta i latent en els sectors nacionalistes del mateix PSOE. És a dir, al costat català de la taula hi ha una aposta més imperiosa i segurament més convençuda, amb la urgència de desactivar l'independentisme que busca el xoc, tant dels seus socis de govern de JxCat com de la CUP; al costat de la Moncloa, amb un Sánchez sempre curtterminista, hi ha més càlcul tàctic que convicció, i moltes menys presses, perquè al davant sempre hi té una opinió pública espanyola poc o gens procliu a fer concessions al sobiranisme català.
Per descomptat, en la qüestió de fons –qui té la sobirania– les posicions estan tan allunyades com el primer dia. En el que, en tot cas, sembla haver-hi una mínima sintonia és en la necessitat de tornar el conflicte al terreny polític d'on mai hauria d'haver sortit, allunyant-lo, per tant, del camp de mines judicial i repressiu. Si hi ha un embrionari full de ruta acordat és el de la desjudicialització. Mentre siguin els tribunals els que dictin el pas del conflicte, no hi haurà solució possible en l'horitzó, entre altres coses perquè l'alta judicatura espanyola està ideològicament alineada amb el nacionalisme espanyol més dur.
