¿El TC defensa drets fonamentals o fa política?
El govern espanyol de Pedro Sánchez es va enfrontar a una situació inèdita el març del 2020 amb la pandèmia del coronavirus i, com la majoria dels països del nostre entorn, va haver de prendre una decisió dràstica: ordenar el confinament de la població per evitar la propagació del virus. En aquell moment, l'equip jurídic de la Moncloa va optar per l'estat d'alarma com a paraigua jurídic per restringir drets fonamentals perquè tenia diversos avantatges. En primer lloc, la rapidesa, ja que es podia aprovar directament amb un decret i buscar la convalidació al Congrés a posteriori, cosa que es va fer aconseguint la pràctica unanimitat dels grups. Fins i tot Vox, que després portaria al TC l'estat d'alarma, va votar-hi a favor la primera vegada.
I en segon lloc, es considerava que l'estat d'alarma restringia menys drets que, per exemple, l'estat d'excepció, que està pensat per a situacions com un cop d'estat militar o una invasió estrangera, i que dona amplis poders a l'Estat per allargar les detencions, violar el dret a la comunicació o fins i tot tancar mitjans de comunicació. És cert que des d'un primer moment hi va haver debat entre els juristes sobre si l'estat d'alarma emparava el confinament total, però en aquell moment va ser una decisió encertada. Que més d'un any després el TC digui que aquell primer estat d'alarma va ser inconstitucional, i ho faci dividit pràcticament per la meitat, demostra la complexitat de la qüestió.
Ara bé, tampoc podem ignorar que el recurs prové de Vox i que ha sigut el sector conservador del TC el que ha impulsat aquesta sentència, i que fins i tot dos dels seus membres s'han alineat aquesta vegada amb els progressistes. És la primera vegada que el govern Sánchez rep una patacada judicial d'aquest calibre i, en una situació inèdita en democràcia, la ministra de Justícia, Pilar Llop, ha verbalitzat el desacord de l'executiu amb la decisió. Llop fins i tot ha fet un Cuixart afirmant que, si es trobessin en una situació similar, tornarien a fer el mateix.
Arran de la sentència, Sánchez ha d'aprendre una lliçó i també ha de prendre una decisió. La decisió és que cal impulsar una reforma legislativa per evitar que la justícia pugui tornar a torpedinar mesures que són absolutament necessàries per aturar una pandèmia com la que hem viscut. Es pot fer a través d'una llei de pandèmies ad hoc amb una reforma de la llei que regula els estats d'alarma, d'excepció o de setge, però cal construir un paraigua legal més sòlid i clar per a tots els actors implicats.
I la lliçó que ha d'aprendre és de caràcter polític. Sánchez ja ha tastat l'amarga medicina dels independentistes catalans, que és veure com el TC se li gira en contra. La dreta judicial li té moltes ganes al govern Sánchez i no li importa fer saltar pels aires la norma no escrita del TC d'intentar arribar sempre a un consens. El president espanyol ha d'assumir que la justícia continuarà per aquest camí, perquè allà on no arriben el PP i Vox arriba el seu braç judicial, i per tant també li cal una estratègia per neutralitzar-lo.
