La tragèdia afganesa
Els talibans tornen a controlar l’Afganistan. Vint anys després que els Estats Units, com a resposta a l’atac de Bin Laden a les Torres Bessones, lideressin la invasió del país i desallotgessin el govern talibà de Kabul, la història torna enrere. Amb l’anunci de la retirada final de les tropes nord-americanes, només han calgut unes setmanes perquè els radicals islamistes arribessin a la capital, d’on ahir, incapaç de trobar una sortida, va fugir el president afganès, Aixraf Ghani, que deixa un buit de poder i una situació caòtica, amb els principals països estrangers -inclosos els Estats Units i també Espanya- organitzant a correcuita l’evacuació de les seves ambaixades. Kabul feia temps que s’havia convertit en un fals oasi enmig d’un rerepaís ingovernable, que ha estat fàcilment ocupat per l’ofensiva llampec dels talibans. La corrupció governamental, els enfrontaments entre les diferents faccions ètniques (moltes imbuïdes d’esperit de revenja contra els talibans), el suport de l’ètnia majoritària (els paixtus) als talibans com a reacció al fet de considerar-se marginats del poder tutelat per Occident, la tolerància -sinó directament ajut- del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran als insurgents, la inoperància de l’exèrcit (malgrat els 9.000 milions i els entrenaments que hi han esmerçat els EUA), la pobresa i l’atur (en especial entre els joves) i el negoci de l’opi (l’Afganistan n’és el principal productor mundial) són la miríada de factors que han influït en la meteòrica victòria talibana.
El desig del president nord-americà, Joe Biden, que la sortida de les seves tropes demostrés la preparació de l’exèrcit afganès i la capacitat del país de governar-se a si mateix en pau i democràcia s’ha demostrat totalment erroni. Els vint anys de domini estranger, tot i l’ajut milionari i militar, a la pràctica no hauran servit per a res: ni per consolidar un règim de llibertats ni per descomptat per foragitar el radicalisme islamista. Al contrari. Els talibans s’erigeixen un cop més en suposats salvadors de la pàtria, una pàtria empobrida, fracturada, desfeta. L’èxode intern de civils desplaçats (fins ahir s’havien xifrat en 250.000, la majoria instal·lats a Kabul) per la por a l’establiment d’un règim autoritari islamista, amb les dones com a grans víctimes d’un retorn al burca o a la prohibició que les nenes estudiïn a partir dels 10 anys, és la cara més amarga d’aquest nou episodi traumàtic en la història del país. L’Afganistan ja es va desfer al segle XIX del domini colonial britànic i al segle XX del control de l’extinta URSS en el marc de la Guerra Freda, aleshores amb l’ajut nord-americà.
Més enllà del drama civil, la situació al país centreasiàtic afegirà ara un nou factor d’inestabilitat i incertesa a la regió i a l’escaquer internacional. De moment, i amb poc convenciment, Europa ja havia frenat la repatriació de refugiats polítics afganesos, però en funció de com evolucioni el nou règim talibà, podria haver de fer front a una nova onada de refugiats, tot i que més aviat sembla que molts desvalguts ciutadans afganesos quedaran atrapats al seu propi país, abandonats novament a la seva sort després de dues dècades perdudes.
