Trapero i la relació entre política i policia
BarcelonaEn totes les democràcies del món la relació entre el poder polític i les forces de l'ordre és fruit d'un equilibri molt delicat. El responsable polític (representant de la majoria parlamentària) ha de poder tenir una relació fluida amb el cap operatiu, però respectant sempre la independència del cos i sense caure en la temptació de la utilització partidista. A Espanya, per exemple, hem vist el perill de la politització de la policia en l'anomenat cas Kitchen, en què s'investiga si el PP va fer servir recursos de la Policia Nacional per espiar Luis Bárcenas i destruir proves incriminatòries. I és habitual que quan governen, el PP i el PSOE, i els respectius ministres de l'Interior, canviïn la cúpula tant de la Policia Nacional com de la Guàrdia Civil (el ministre Marlaska fins i tot ha hagut de defensar aquesta prerrogativa davant dels tribunals quan va ser denunciat pel coronel Diego Pérez de los Cobos). En conclusió, ha d'haver-hi una confiança mínima per funcionar, però respectant l'àmbit de cadascú, polític o tècnic.
Tot això ens porta a la destitució del major Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos i la remodelació de la cúpula policial decidida pel conseller Joan Ignasi Elena. El cas Trapero no és un relleu més, ja que té unes característiques molt específiques. Es tracta del cap policial que va ser unànimement elogiat per la seva gestió dels atemptats del 17-A (només els cossos policials espanyols van intentar soscavar el prestigi dels Mossos amb maniobres miserables, com la del suposat avís de la CIA) i de la persona que es va enfrontar precisament a Pérez de los Cobos en l'operatiu policial de l'1-O i va intentar evitar costés el que costés la violència contra les persones congregades als col·legis electorals. Aquest fet va provocar que la Guàrdia Civil i la Fiscalia el situessin com a peça clau per construir la seva delirant teoria sobre la rebel·lió, i li va costar la destitució arran del 155 i viure gairebé tres anys d'ostracisme amb l'espasa de Dàmocles d'una condemna d'11 anys de presó.
Trapero es va convertir en un primer moment en un heroi per a alguns independentistes, però aquest idil·li es va trencar quan, en el marc del judici del Procés, va declarar que havia preparat un pla per detenir Carles Puigdemont i el seu Govern si l'hi ordenava la justícia durant l'octubre del 2017. D'alguna manera la seva figura ha transcendit l'àmbit purament policial fins a convertir-se en una icona, en part per la seva personalitat, cosa que pot haver jugat en contra seva. A més a més, no és cap secret que el major s'ha oposat internament als canvis en el cos forçats pel pacte d'investidura entre ERC i la CUP, com ara la retirada d'acusacions a manifestants o el desmantellament del cos d'advocats dels Mossos, a més de les pressions per canviar i rebaixar els operatius dels desnonaments. Tot plegat havia enterbolit la relació entre ell i el conseller Elena i altres càrrecs d'Interior com Pere Ferrer, el director de la Policia.
Trapero, però, mereix el màxim reconeixement tècnic i professional, i sempre serà el comissari en cap que va portar els Mossos a un altre nivell, al d'una policia homologable amb la de qualsevol país del món en moments crítics contra la lluita antiterrorista. També ha sigut una víctima política del Procés, perquè al cap i a la fi ell només volia ser un policia honrat que preservés la integritat del cos dels Mossos.
