El tren hauria de tenir un paper clau en la lluita contra la crisi climàtica
De la cimera climàtica COP27 finalment n’ha sortit un acord per ajudar els països pobres que ja pateixen la crisi climàtica amb diners dels estats que han contribuït més a desencadenar-la. Encara s’ha d’aclarir quins països acabaran cobrant, però és un avenç innegable, perquè no tothom té la mateixa responsabilitat en la situació actual. És evident que els occidentals som entre els que en tenim més. Però aquest pacte no ajudarà a frenar ni a ajornar l’emergència que s’acosta, en tot cas pot servir per pal·liar-ne alguns dels efectes. El vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, ho ha dit clar: "Ens hem quedat curts en accions per evitar i minimitzar les pèrdues i danys, hauríem d’haver fet més".
La COP27 s’acaba sense un pla ferm per limitar l’escalfament global a un augment d’1,5 ºC, tot i que un increment més accentuat, que cada vegada sembla més inevitable, pot ser catastròfic a molts racons del món. Timmermans reclamava que a partir del 2025 comencessin a baixar les emissions de diòxid de carboni i s’abandonessin progressivament els combustibles fòssils, no només el carbó. 80 països ho demanaven, però els productors de petroli s’hi han oposat i la proposta no ha prosperat. La diplomàcia internacional, malgrat alguns avenços, no és capaç d’avançar prou en la lluita contra la crisi climàtica.
Però el repte de protegir el clima i canviar el model de consum energètic no es pot abordar només en grans cimeres internacionals, encara que siguin claus. I tampoc s’arregla tan sols reciclant a casa i estalviant energia. Les administracions estatals, pel seu compte, hi poden i hi haurien de fer molt. Per exemple, promovent les fonts d’energia renovables i els sistemes de transport que en poden fer ús. Sobretot el transport col·lectiu, que planificat d’una manera racional pot ser molt més eficient i respectuós amb el medi que no pas el privat, encara que aquest últim es faci amb vehicles elèctrics.
Però la realitat és tossuda i va més enllà de les bones paraules. Els retards de Renfe fan que el Juanma faci cada dia 20 quilòmetres en bicicleta i hagi hagut de rebutjar una feina; que la Paula vagi en cotxe (compartint-lo) a treballar, i que l’Àngels surti una hora abans del que tocaria, segons els horaris, per evitar fer tard. La manca d’inversions a la xarxa ferroviària de Rodalies fa que cada vegada més ciutadans tinguin problemes laborals o, directament, hagin d’optar per altres mitjans de transport que poden ser més contaminants. És veritat que l’Estat ha promès 1.012 milions d’euros per a Rodalies l’any que ve, però en la primera meitat de l’any només ha executat a Catalunya un 16% de la inversió pressupostada.
El tren de proximitat, en un país com el nostre, pot i hauria de ser un mecanisme clau de lluita contra la crisi climàtica. Però per ser-ho ha de funcionar bé, ha de ser útil i fiable. Mentre no sigui així serà una oportunitat perduda, i les paraules d’alguns dirigents polítics sobre desenvolupament sostenible sonaran menys creïbles.
