Política i semàntica
El document amb l'acord de la COP28, presentat com sempre in extremis i amb tota mena de dubtes i ombres projectant-s'hi al damunt, serveix indirectament per recordar-nos la importància del llenguatge, i concretament de les paraules, en la nostra vida col·lectiva. En el cas de la cimera del canvi climàtic, es veu que els negociadors van estar fins a altes hores de la matinada discutint sobre si el document de conclusions havia de recollir, en referència als combustibles fòssils, la paraula abandonar (traducció de phase out, que és l'expressió que igualment segueix utilitzant el president de les Nacions Unides, António Guterres) o bé l'expressió deixar enrere (equivalent de transition away o move away). Al final es va acabar imposant la segona opció, la menys contundent, i les lectures del document es divideixen entre els que veuen el tassó mig buit o mig ple. És a dir, d'una banda els que lamenten que els avenços que surten d'aquestes cimeres són sempre massa petits i lents (en comparació sobretot amb la velocitat que han adquirit els fenòmens que ens adverteixen de l'emergència climàtica). I d'altra banda, els que celebren aquests avenços: mai fins en aquesta vint-i-vuitena edició les conclusions de la COP havien gosat recollir la necessitat de desfer-se de les energies fòssils. De deixar-les enrere, vaja. I mantenint l'horitzó de la supressió de les emissions per a l'any 2050. Apuntem que segur que la inclusió d'aquest compromís constitueix un progrés, però això no lleva que el ritme de resposta de la comunitat internacional segueix sent desesperadament lent i vacil·lant. I no ha d'estranyar que agafin força les visions més negatives, que aposten que no hi haurà una vertadera voluntat política sobre el canvi climàtic fins que no es produeixi algun gran desastre, un que comporti enormes pèrdues econòmiques. En qualsevol cas, mentre se celebrin aquestes cimeres en països que són grans productors de petroli i la presidència de la trobada recaigui en magnats dels combustibles fòssils, la seva credibilitat serà la que serà.
Ara bé: els enormes esforços per incloure una paraula i no una altra en un document ens parlen, com dèiem, de la necessitat de tenir cura del llenguatge. En la política catalana, i en l'espanyola, ens hem acostumat al llenguatge pobre de molts polítics, i també, darrerament, als insults, les amenaces, les faltes de respecte i les bravates de la dreta i l'extrema dreta. És una tendència que s'ha de combatre, perquè la corrosió del llenguatge equival a la corrosió de la democràcia. La hipèrbole, l'ocurrència, el disbarat, el to agre, els crits, també les imprecisions, les tergiversacions, els fets alternatius i les mitges veritats: tot això no és innocent i contribueix a escampar entre la ciutadania les mentides que s'acaben convertint en prejudicis i en expressions d'odi. El primer requisit que hauríem d'exigir als nostres representants públics és un ús adequat del llenguatge. N'estem lluny, i això té una repercussió directa en el món obscenament encès en què vivim.
