Que la ultradreta no distorsioni la campanya
La campanya electoral ha començat amb l'agenda distorsionada, en una operació de manual orquestrada per la ultradreta a través de les xarxes socials, amb agitació de carrer –a partir de l'empresa Desokupa– i amb el suport acrític dels habituals altaveus mediàtics. Vox i el seu entorn han aconseguit així donar aquests primers dies protagonisme a qüestions que no són rellevants ni per a la majoria de ciutadans ni per a les polítiques públiques: ni el moviment okupa barceloní ni la presència d'antics etarres en llistes electorals basques representen un perill públic ni afecten la vida diària de la immensa majoria de persones. De fet, a Barcelona i al País Basc aquestes dues suposades polèmiques estan tenint un seguiment ponderat i probablement condicionaran poc el sentit del vot. Però és que el muntatge politicomediàtic està pensat en clau estatal per incidir precisament en aquell votant que no coneix les realitats catalana i basca, on el populisme de dretes, ara i històricament, no té cap problema a l'hora de manipular i crear enemics. Sense independentisme ni terrorisme, ara busquen altres bocs expiatoris.
En el cas del moviment okupa, i més en concret dels blocs La Ruïna i El Kubo de la plaça Bonanova de Barcelona, tant els joves que hi viuen com la majoria de veïns afirmen que fins a l'inici de la campanya electoral no hi havia hagut agitació en contra ni problemes rellevants de convivència. Segons dades d'Interior, l'any 2022, dels 2,17 milions d'habitatges que hi havia a la província de Barcelona, només 5.201 estaven ocupats, cosa que equival al 0,2% del total de pisos. És, doncs, trampós que el debat sobre el problema de l'habitatge, que en efecte és socialment molt greu, pivoti al voltant de les ocupacions, una realitat marcada per la denúncia i l'activisme ideològic i a vegades, també, tergiversada per picaresques que poc tenen a veure amb el moviment organitzat. En tot cas, es tracta d'una qüestió vistosa però quantitativament molt menor. La ultradreta el que fa és exagerar-la, deformar-la atribuint-li elements de violència i enfrontar-s'hi per potenciar el xoc i la por, com si la propietat privada estigués en perill. És, sens dubte, una estratègia molt pensada en la qual és important no caure. Una estratègia, d'altra banda, que s'alimenta d'una problemàtica inqüestionable: els preus de compra i lloguer estan disparats, sobretot en les ciutats amb pressió turística, i els joves i les famílies vulnerables en són les primeres víctimes. Buscar solucions factibles a aquests col·lectius: aquí és on toca situar el debat i les propostes, com amb més o menys encert, de fet, estan fent els partits que fugen de la demagògia incendiària de la ultradreta.
I posats a reclamar que, a més de l'habitatge, el debat se centri en el que és important, no està de més recordar pilars com l'educació (en tots els seus nivells) o la generació d'ocupació. L'abandonament escolar, una formació professional encara no prou sòlida ni connectada amb les demandes del mercat de treball, i un atur que costa massa de baixar entre els joves són dèficits de fons que també es poden i s'han de treballar des de les ciutats.
