Per què volen frenar l'amnistia a Puigdemont?
BarcelonaJa de bon principi es va veure que el Tribunal Suprem posaria tots els obstacles possibles a l'aplicació de la llei d'amnistia a Carles Puigdemont i la resta de principals dirigents independentistes durant l'1-O, però especialment a l'expresident. Això ha donat peu a una batalla judicial llarga i farragosa que aquest dilluns ha viscut un nou capítol a la sala d'apel·lacions del Suprem, on tant la Fiscalia com l'Advocacia de l'Estat, juntament amb l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, han defensat que se li apliqui l'amnistia sense dilacions al considerar que no hi ha, tal com defensa el jutge Pablo Llarena, delicte de malversació pel mig. Boye, a més, ha defensat que la causa passi al TSJC i que siguin els jutges catalans els que decideixin.
Recordem que el Suprem, amb Manuel Marchena al capdavant, ha posat en marxa dues vies per endarrerir al màxim l'aplicació de l'amnistia a Puigdemont. La primera, més genèrica, és considerar la llei com a inconstitucional, un aspecte que haurà de resoldre el TC. La segona, més capciosa, és considerar que Puigdemont va cometre un delicte de malversació, és a dir, un enriquiment il·lícit, i que aquesta figura penal no és amnistiable. Aquest dilluns tant la defensa com la Fiscalia han intentat desmuntar aquesta tesi. "No es pot afirmar amb serietat que van malversar per a benefici personal", ha argumentat la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde.
El cas és que tot plegat no és més que una maniobra del Suprem per guanyar temps i veure si pot torpedinar d'alguna manera l'aplicació de l'amnistia i esperar, per exemple, un canvi en el govern espanyol que li faciliti les coses. Marchena i la resta de jutges conservadors saben que mantenir Puigdemont a l'exili evita la normalització política a Catalunya i és un factor de desestabilització per al govern de Sánchez. I és cert que fins que Puigdemont i la resta d'exiliats no puguin tornar lliurement a Catalunya no s'hi podrà fer política en condicions normals, i la situació actual d'impàs i un cert empantanament s'allargarà. Catalunya necessita girar full de la repressió i de l'exili, però hi ha sectors molt poderosos a l'Estat que ho impediran fins a l'últim moment.
Davant d'aquest panorama no hi ha cap més estratègia possible que seguir els procediments legals i actuar amb paciència i perseverança. El Tribunal Constitucional, de majoria progressista, ha d'anar desbrossant el camí i superant tots els obstacles legals que els Llarena o Marchena de torn hi vagin posant. Mentrestant, resulta destacable el grau d'hostilitat entre una Fiscalia que certament té una estructura jeràrquica però que no deixa de formar part del sistema judicial i uns jutges que, des que es va iniciar el Procés, han cregut que eren una mena de salvadors de la pàtria i han actuat en conseqüència, amb un menyspreu absolut pel que dictaven el poder legislatiu o executiu.
