El PSOE, un partit històric en perill

Barcelona“No considero aquesta opció”. La candidata del PSC al Congrés, Meritxell Batet, respon d’aquesta manera, com qui repeteix un mantra, cada vegada que li pregunten què farà el PSOE si el 26-J es materialitza el sorpasso d’Units Podem. Els socialistes han decidit no tan sols ignorar sinó negar la realitat que dibuixen les enquestes com a part d’una estratègia electoral que es basa en l’apel·lació al paper històric que ha jugat el PSOE en la construcció de l’Espanya democràtica i a l’orgull de marca. “Tots els meus avis eren socialistes. Els meus pares eren socialistes. Vosaltres sabeu de què estic parlant. El socialisme es porta al cor, no es ven per catàleg”, va clamar ahir Pedro Sánchez en un acte a Màlaga. “Cal que tots els vells socialistes vagin a votar”, va implorar després de posar en valor el full de serveis del PSOE de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero.

Però la realitat de la campanya està resultant catastròfica per a Sánchez. La combinació d’un CIS que els deixa tercers a certa distància d’Units Podem (4,4 punts) i el mal paper al debat de dilluns han fet encendre totes les alarmes a Ferraz. Una enquesta de Metroscopia per a El País, el diari de referència dels electors socialistes, certificava la derrota de Sánchez (només un 6% dels enquestats el va donar com a guanyador) i la victòria de Pablo Iglesias, vencedor per a un 22% -per sobre de Rajoy (18%) i Rivera (14%).

El pessimisme, doncs, s’ha instal·lat al quarter general del PSOE i la preocupació s’ha estès, fins i tot, més enllà del perímetre socialista. “El sorpasso potser seria bo per al PP però seria dolent per a Espanya”, afirma aquests dies Jorge Fernández Díaz. En realitat, tampoc seria bo per al PP, ja que els populars saben que després del 26-J necessitaran els socialistes perquè amb Ciutadans no en tindran prou. I un PSOE enfonsat i dividit pot ser imprevisible. “La feblesa del lideratge de Sánchez i l’odi al PP pot donar el govern a Podem”, avisen al PP. Justament per aquest motiu, el mateix José María Aznar havia advertit el PP del perill de polaritzar la campanya en excés amb Podem, una fórmula que, tal com es va veure a Barcelona amb el duel Trias-Colau, pot acabar beneficiant els alternatius.

La qüestió és que els esforços de Sánchez per ignorar el frame del sorpasso són completament inútils. De fet, és el tema central de la campanya, la gran novetat respecte a les eleccions del desembre. I Iglesias ho està sabent explotar: el seu leitmotivde campanya ja no és superar el PSOE, cosa que es dóna per descomptada, sinó atrapar el PP, el millor esquer per atreure votants socialistes. Això fa que el líder de Podem adopti un to sovint condescendent i gairebé paternalista amb el PSOE. “No sóc jo, Pedro, no sóc jo”, va mussitar Iglesias en el debat en un moment que Sánchez l’atacava. Va ser el minut d’or.

Animadversió cap a Iglesias

Al PSOE, no cal dir-ho, porten molt malament la dinàmica que està agafant la campanya i no poden amagar l’animadversió que senten cap a Podem i, en especial, cap al seu líder. “No farem Iglesias president en cap cas -afirma un veterà dirigent del PSOE-. Seria la nostra fi”.

El problema és que després del 26-J, si no és que hi ha una majoria PP-C’s, el PSOE es veurà abocat a un dilema mortal: o pactar amb Podem o participar en algun tipus de gran coalició. I la rancúnia que senten els dirigents i una part dels militants socialistes no sembla que sigui compartida pel conjunt dels votants. Segons una altra enquesta de Metroscopia, un 70% dels electors socialistes són favorables a una entesa amb Podem després de les eleccions. L’escenari, doncs, sembla una trampa mortal per al PSOE.

Però com que quan les coses van mal dades sempre són susceptibles d’empitjorar, l’històric partit fundat per un altre Pablo Iglesias el 1879 es pot enfrontar a un altre greu problema després del 26-J: la divisió interna. Una ullada al mapa de l’esquerra a l’estat espanyol que acompanya aquesta crònica mostra que el PSOE ja no és la força progressista hegemònica a Madrid, Catalunya, el País Valencià, les Balears, Navarra, el País Basc i part de Galícia. És a dir, l’Espanya amb l’economia més dinàmica, més percentatge de població urbana i amb una identitat nacional diferent de l’espanyola. Aquest mapa dibuixa també dos partits socialistes: el que aposta per pactes d’esquerres (Madrid i perifèria) i el que té pànic a Podem (les Castelles, Extremadura i Andalusia). Després del 26-J, l’enfrontament entre aquestes dues ànimes pot derivar en fractura, tot i que el més previsible és la victòria dels afins a l’andalusa Susana Díaz amb l’argument que allà on s’ha pactat amb Podem, aquests han acabat fagocitant el PSOE. ¿Però algú s’imagina Ximo Puig o Francina Armengol beneint una gran coalició mentre ells comparteixen govern amb Podem i els nacionalistes?

“Encara que el guanyem, el PSOE continuarà sent un partit important, especialment a l’Espanya meridional”, comenten a Podem. I és cert. Per això la campanya podemista va destinada a tranquil·litzar el votant socialista més conservador amb vistes a pressionar el PSOE per forçar un pacte d’esquerres. D’aquí que el referèndum català, el gran obstacle, ja no sigui línia vermella.

El paper del PSC

I quin paper hi juga el PSC? Els socialistes catalans han renunciat, fins i tot, a tenir lema propi i fien les seves esperances a l’enfonsament de CDC per retenir els vuit escons del 20-D. I quan Batet ha intentat marcar perfil propi i apostar per un pacte d’esquerres, l’opció preferida d’un dels grans actius del partit com Núria Parlon, ha hagut de recular.

Des del 2008, el PSC ha perdut un 65% de sufragis i un 68% dels escons (de 25 a 8). Amb unes pèrdues similars, el PSOE tindria només 59 diputats respecte els 169 de Zapatero. Enmig del desastre, però, el CIS oferia algunes llums per al PSOE, ja que encara és el partit preferit pels ciutadans i el que més s’aproxima a la mitjana ideològica. Tot i així, no queda clar que en el sistema polític espanyol, mentalment bipartidista, hi hagi lloc per a dos galls al camp de l’esquerra. Perquè només un pot aspirar a derrotar el PP.