Això sí que no: línies que ens fan posar vermells
Fa sis mesos, a l'article Integrar discapacitats en plena crisi , vaig alertar sobre una amenaça: que els progressos que hem viscut les darreres dècades en tallers ocupacionals, que ens feien sentir orgullosos d'anar fent petites passes a poc a poc, anessin enrere. Hi deia que em resistia a acceptar que integrar els discapacitats fos cosa de nou-rics, un caprici de temps de vaques grasses, un luxe de quan no ens venia d'aquí. Era, i és, i serà -perquè ho serà- atendre un dret elemental i ajudar una baula clarament dèbil de la societat, que s'aguanta miraculosament per l'entusiasme i la capacitat de lluita de les famílies. Toca defensar a fons línies que són tan vermelles que haurien de fer envermellir qui les traspassa. La convocatòria Això sí que no d'ahir [20 de maig] a Arc de Triomf és un crit desesperat davant de la retallada del 56% en polítiques d'ocupació del govern de l'Estat. L'expressió és encertadíssima, marca la ratlla de la indecència, que ho és per si mateixa, i encara més quan es comparen els imports amb els ajuts a la banca. En temps de protestes i de retallades és difícil aconseguir captar l'atenció i sobretot mantenir la tensió. Cal prioritzar i no permetre retrocessos vergonyosos. Per això tocarà tenir interioritzada l'expressió "Això sí que no", i utilitzar-la amb justícia, empatia i contundència en els casos en què, clarament, no hi ha dret.
