Anatomia d’un accident (el Projecte Castor i altres)

Que les coses no sempre surten com hom voldria, ho saben bé els responsables del Projecte Castor, que no s’esperaven que l’activitat del magatzem de gas que tenen davant de Vinaròs i Alcanar produís els moviments sísmics que s’han registrat aquests últims dies. Els accidents són, doncs, exemples d’allò que alguns sociòlegs, entre ells, Robert K. Merton, han anomenat una “conseqüència no-anticipada de l’acció humana”. És a dir, un fet inesperat que no estava previst en la intenció inicial de l’individu. Un exemple clàssic en sociologia és l’estudi de Max Weber que indicava que la doctrina de la predestinació de Calví, que promulga un estil de vida ascètic, va afavorir l’acumulació de riquesa i l’emergència de valors capitalistes al nord d’Alemanya, cosa que el fundador de la reforma calvinista mai va preveure. Així doncs, l’acció humana, com els accidents, és plena d’ironies, i això és el que fa els accidents tan difícils d’entendre i gestionar.

Tot i la naturalesa imprevisible dels accidents, alguns analistes han descobert que molts accidents tenen pautes comunes de desenvolupament, i això ha donat peu a la proliferació d’estudis d’avaluació i prevenció de riscos. Un exemple d’aquest patró és que els accidents de trànsit es concentren en èpoques de l’any, zones o certes franges d’edat −hi ha una revista especialitzada que estudia això− o certs accidents laborals passen més en uns sectors i països que en altres. El sociòleg Charles Perrow va escriure un llibre, 'Normal accidents', on explicava que hi ha certes activitats tècniques, on es requereix la coordinació quasiautomàtica d’elements i formes de coneixement diversos, que són propenses a generar accidents. El projecte Castor n’és un bon exemple, ja que representa la fusió de camps de coneixement tan diversos com la sismologia, l’enginyeria, la petrologia o l'oceanografia entre altres. Perrow no diu ni prediu que tots els artefactes complexos hagin de generar accidents, ja que la realitat demostra que la majoria funcionen sempre perfectament. Ell està interessat a estudiar, a posteriori, aquells projectes que no han funcionat i descobrir si comparteixen aspectes que els fan més vulnerables.

Una de les conseqüències més evidents de qualsevol accident és que fa visible tot aquell conjunt d’aspectes operatius que generalment resten amagats. En el cas que ens ocupa, gràcies a les explicacions i gràfics que les televisions i diaris estan publicant, el funcionament d’aquests dipòsits de gas ha quedat al descobert. Tots hem esdevingut experts per uns dies en falles actives, roques poroses i sistemes de segellament de gas. Esdevenim més conscients de l’existència d’uns magatzems que ens són invisibles i de les connexions −geològiques− que hi ha entre zones geogràfiques allunyades com Vinaròs i Tarragona. Aquest efecte de visualització també afecta el món de la política que s’havia teixit al voltant de la infraestructura: es destapen les connexions entre l’empresa responsable de la planta i Florentino Pérez, les negociacions polítiques a l’hora d’instal·lar la plataforma a les costes del País Valencià i no a Catalunya i la deixadesa del govern espanyol i la Comissió Europea a l’hora de tractar les advertències prèvies sobre del perill de terratrèmols.

Finalment, a més del caràcter inesperat, pautat i revelador dels accidents, també podem analitzar les reaccions que desencadenen. La literatura especialitzada distingeix entre tipologies d’accidents −accidents tòxics i de contaminació; relacionats amb falles de maquinària i desastres naturals− i els temors que generen entre el públic. Per exemple, en un cas de fuita nuclear on el risc és imperceptible als nostres sentits i la durada de la radiació és indefinida, l’estat de pànic que es genera és molt superior al d'un accident de trens, on l’efecte és visible i circumscrit. El cas del projecte Castor és curiós, perquè part de la por que s’ha generat es fruït d’uns terratrèmols perceptibles i d’altres que no ho són. La contínua monitorització sismològica fa que l’accident es perllongui més enllà del que els nostres sentits ens indiquen. Així mateix, part del pànic que s’ha generat prové de la incertesa del futur −si hi haurà més rèpliques i si això afecta la central nuclear de Vandellòs− que no pas dels efectes presents. Per cert, una reacció sustentada en els mateixos temors que en el desastre de Fukushima, on la preocupació era que el tsunami i les rèpliques afectessin el reactor nuclear.

Siguin quines siguin les reaccions en cada cas, el cert és que la gent, en general, tenim una tendència increïble a normalitzar experiències traumàtiques. I això es veu en l’ús de les paraules. La mateixa qualificació “X és un accident” no només descriu, sinó que converteix allò succeït en una excepció a la norma −penseu que Aristòtil contraposava 'accident' a 'essència'−. I com és d’esperar, aquesta propensió a treure ferro d’una situació també la fan servir els responsables d’un accident per treure’s les puces de sobre. John Downer, un sociòleg especialitzat en l’estudi de desastres, conclou que en el cas de Fukushima els responsables tècnics de la nau central van fer servir quatre estratègies redemptores: 1) Negar que les avaluacions van fallar, perquè la possibilitat de l’accident, en teoria, estava contemplada dins l’avaluació; 2) Presentar l’avaluació fallida com a no representativa del conjunt de sistemes d’avaluació; 3) Admetre errors en la lògica d’avaluació però reafirmar que poden ser identificats i proposar solucions per en futures avaluacions; 4) Emfatitzar que l’error rau en responsabilitats per incompliment, és a dir, que l’avaluació era correcta, però l’aplicació i el procediment van ser erronis.

Haurem d’escoltar més declaracions i explicacions per part dels responsables del projecte Castor en els propers dies per comprovar si aquesta tipologia d’excuses també s’aplica al cas català.