Llàgrimes federals

En termes comparats, amb la Declaració de Granada Catalunya quedaria lluny de l’autogovern de les entitats federades  més avançades, com el Canadà els Estats americans.

Una de les imatges polítiques del cap de setmana l'hem trobada a la Conferència Política del PSOE. En un dels moments més televisats i fotografiats, es veu el líder del PSC, Pere Navarro, saludant als assistents després que aquests li fessin una sonora ovació. Visiblement emocionat, l’exalcalde de Terrassa va fer d’aquest signe un aval a la seva proposta de reforma de la Constitució, acceptada i aprovada pel PSOE en l’anomenada Declaració de Granada. Poc importava a Navarro que des del primer moment el projecte es posés en dubte, en especial per part d’algunes veus notòries com l’andalusa, o que la proposta quedi lluny d’una autèntica reforma federal plurinacional. “És la prova que el PSOE accepta la proposta del PSC”, va reblar.

Hem escrit diverses vegades que, per ser federal, l’Estat espanyol necessitaria un seguit de canvis profunds constitucionals: pacte fundacional, una segona cambra de representació veritablement autonòmica, entitats territorials reconegudes, participació en la selecció dels membres del tribunal constitucional i participació en la reforma de la constitució per part de les unitats federades, competències residuals, eliminació de les províncies i un llarg etcètera. És més, sabem que el problema de l’acomodació de Catalunya a l’Estat no se soluciona només amb més descentralització o més federalisme (Mèxic és un Estat federal però les províncies tenen menys poder que les CCAA) i que la correlació de forces fa molt difícil (per no dir impossible) que qualsevol reforma mínimament avançada pugui tirar endavant.

Sorprèn enormement, doncs, l’eufòria de Pere Navarro si comparem la proposta federalista de la Fundació Rafael Campalans (vinculada al PSC) amb la proposta que Navarro ha donat per bona, la Declaració de Granada. La primera fou una iniciativa d’ell mateix i anava encaminada a proposar un estat plurinacional homologable a les federacions més avançades com el Canadà, mentre que la segona no reconeix la plurinacionalitat i, ja ho hem dit, queda molt curta en termes federals essent un aprofundiment de l’Estat autonòmic.

Índex d’Autoritat regional

En termes comparats, amb la Declaració de Granada Catalunya quedaria lluny de l’autogovern de les entitats federades canadenques o fins i tot dels Estats americans. Cal recordar que actualment hi ha un abisme entre l’autogovern en aquests estats amb organització federal i el nostre autogovern sense garanties de blindatge competencial ni poder real sobre el centre. Per mostrar-ho gràficament tal com hem fet altres vegades podem utilitzar l’Índex d’Autoritat Regional. Per a que la federalització creixés, Catalunya hauria (entre d'altres) d'incrementar la seva participació en les decisions que es prenen des del centre (pujar en l'escala de shared-rule), quelcom que no apareix en la Declaració de Granada.

 

Preferències de l’electorat

Però no és només una qüestió formal o d'institucions. Quan observem les preferències ciutadanes observem que les persones que volen més autogovern per a la seva comunitat autònoma són una minoria: el 6,26% a Castella-La Mancha i el 28,72% a Catalunya (comunitat on el valor és més alt, però no majoritari, atès que un percentatge més elevat escull l’opció “estat independent”). Filant prim, algú podria pensar que és entre els ciutadans que voten al PSOE on hi trobem una majoria que vol més autogovern per a la seva comunitat. Tampoc. Allà on succeeix és a Catalunya, Navarra i les Illes Balears (cas a part és el del País Basc). A la resta de comunitats, els votants socialistes que opten per incrementar el poder de les comunitats són també una minoria (les dades corresponen a l'últim baròmetre autonòmic). Ras i curt: els votants del PSOE no volen fer créixer els poders de les comunitats autònomes.

Unes xifres senzilles però que ens recorden de nou la realitat amb la qual viu el socialisme i la tragèdia de l’aposta federal: no només la proposta de reforma constitucional és formalment inexistent d’acord amb el document de Granada i d’acord amb les idees del catalanisme històric (en el sentit federal i plurinacional) sinó que la majoria dels votants del PSOE de fet rebutgen aquest camí. El PSOE i, per extensió, el PSC han apostat per una proposta que el seu electoral rebutja. Un camí, per tant, que té pinta d’harakiri i que pot ser font de moltes llàgrimes. I no precisament de felicitat.