Les fronteres de la llibertat: republicanisme i secessió

Una discussió sobre el disseny institucional més adequat per a tal fi seria molt extensa, especialment tenint en compte que el republicanisme s'ha desenvolupat històricament sobre la idea que el conflicte de faccions es desenvolupa dins les fronteres de l'Estat, no sobre elles.

En un article publicat a finals d'agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d'explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l'exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la "democràcia contestatòria" del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s'entén no només com a mecanisme de selecció d'elits via eleccions, sinó també com a conjunt d'instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d'aquí, Bosch constatava l'existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d'organitzar-se l'Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d'un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció "contestatòria" de la democràcia.

Al meu entendre, això vindria a ser una versió refinada de les anomenades teories de causa justa, de les quals Allen Buchanan és probablement el representant més destacat. La idea és que, finalment, el dret de secessió no és un dret primari del que certs grups siguin titulars pel sol fet d'existir; molt al contrari, un grup té dret a la secessió només en cas que l'hagi d'exercir com a dret de reparació, és a dir, quan és víctima de certs greuges per part de l'Estat. Els "greuges" que justificarien la secessió varien d'autor a autor; el que, al meu entendre, fa Bosch, és plantejar un tipus de greuge concret (a saber, ser una minoria permanent al si d'un conflicte irresoluble) en el marc d'aquesta teoria del dret de secessió com a dret de reparació. No és que aquesta visió de les coses em sembli insensata però, al meu entendre, cau en els mateixos defectes que són imputables a totes les teories de causa justa; en particular: (1) l'assumpció que les fronteres de l'Estat són les correctes a no ser que una circumstància de greuge cap a un grup concret indiqui el contrari; (2) la dificultat de precisar empíricament quan aquesta "causa justa" es dóna efectivament o no; per exemple, en el cas de la visió que ens proposa Bosch, com sabem quan un conflicte entre una majoria i una minoria nacional s'ha tornat "irresoluble"? Al cap i a la fi, si això habilités a la secessió, la majoria dominant o el mateix Estat sempre podria adduir que "el diàleg continua" i que per tant el conflicte es pot solucionar, encara que tothom sàpiga que ni és així ni serà així.

És aquesta la única aplicació que podem trobar al republicanisme pel que al problema de la secessió? Al meu entendre, no pas. Hi ha un element comú al gruix dels autors republicans clàssics que, al meu entendre, és força més promissori en aquesta qüestió: la preocupació republicana per gestionar el conflicte entre faccions polítiques i socials de manera cap d'elles pugui imposar arbitràriament el seu poder a la resta. Segons el republicanisme clàssic, la llibertat equival a l'absència de dominació, és a dir, a la invulnerabilitat dels individus i/o els grups enfront del poder arbitrari d'altres individus i/o grup. Per poder arbitrari s'entendria, en paraules de l'historiador republicà Quentin Skinner, un poder capaç d'interferir a les activitats d'una persona o grup de persones sense tenir en compte els seus interessos. Per Aristòtil, Maquiavel, Madison i altres republicans històrics, la llibertat republicana així entesa depenia, entre d'altres coses, de que les institucions polítiques estiguessin dissenyades de tal manera que les faccions (polítiques, econòmiques, socials, religioses...) en les que inevitablement està dividida qualsevol societat fossin incapaces d'assolir un poder tan gran que es convertís en arbitrari i que les permetés, per tant, d'exercir la dominació sobre les faccions rivals.

Aquesta preocupació per l'equilibri de poder i el fair play entre faccions rivals és el que porta els atenencs clàssics a inventar institucions com la graphē paranómōn, equivalent a l'actual revisió judicial de les lleis; el que porta Aristòtil en la teoria, i els romans a la pràctica, a dissenyar un sistema de "govern mixt" que reparteixi el poder entre magistrats, aristocràcia i poble; el que porta els homes del Renaixement com Maquiavel a veure en aquestes formes de dispersió del poder les majors salvaguardes de la llibertat; i el que es troba a la rebotiga del sistema de frens i contrapesos que els Pares Fundadors dels EUA van situar al centre de la Constitució del seu nou país. En el cas de les controvèrsies secessionistes es tractaria, per tant, de trobar mecanismes que permetessin canalitzar, de manera equilibrada, el conflicte entre les dues faccions que els protagonitzen, a saber: unionistes i secessionistes. Aquí, doncs, canviaríem el punt de vista típic de les teories de la secessió: no ens preguntaríem quan una secessió és "legítima", sinó quin disseny institucional garantirà que l'unionisme no pugui imposar arbitràriament al secessionisme les seves tesis, ni viceversa. En una controvèrsia secessionista, doncs, hauríem d'assegurar que ni unionistes ni secessionistes tinguin la capacitat de prendre decisions definitives en aital controvèrsia sense tenir en compte els interessos de l'altra part.

Una discussió sobre el disseny institucional més adequat per a tal fi seria molt extensa, especialment tenint en compte que el republicanisme s'ha desenvolupat històricament sobre la idea que el conflicte de faccions es desenvolupa dins les fronteres de l'Estat, no sobre elles. Tanmateix, el dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec preveu un esquema força prometedor en aquest sentit: una consulta democràtica a la població del territori potencialment secessionista, seguida d'un període de negociacions de bona fe entre el territori i l'Estat matriu en cas d'una victòria clara del "sí". Aquest esquema, que té els seus problemes, té no obstant una gran virtut en termes republicans: denega el dret de totes dues parts a actuar unilateralment. Ni els secessionistes poden declarar unilateralment la independència, ni el govern de l'Estat pot ignorar unilateralment una majoria secessionista clara. I en cas que un dels dos vulgui actuar unilateralment, el TSC perfila el que anys després afirmaria el TIJ en el cas de Kosovo: que la negativa de l'Estat a negociar donaria legitimitat a una majoria regional a declarar la independència unilateralment per mitjans democràtics i pacífics, de la mateixa manera que la negativa d'aital majoria regional a esgotar possibles canals de negociació amb l'Estat restaria legitimitat a una secessió unilateral. Com podem veure en política, com en la vida, la virtut a l'hora d'afrontar un conflicte es troba en ser raonables i atendre als interessos legítims de tothom. El millor republicanisme sempre ho ha tingut clar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT