“L’objectiu ha de ser ciutats 100% pedalables, amb espais segurs a tots els carrers”

Amb el desconfinament hi ha hagut un boom de la bici que ha superat les xifres anteriors a la pandèmia. Creus que es consolidarà aquesta tendència?

La mobilitat activa està sortint reforçada després del sedentarisme que vam patir amb el confinament. Tothom volia sortir i moure’s i molta gent ha optat per la bici, a vegades per lleure però també per anar a la feina. Busquen alternatives a la seva mobilitat, tenen certa reticència als espais tancats i volen estar a l’aire lliure. És un fenomen, s’ha superat entre un 60% i un 70% el volum ciclista respecte a fa un any. La bici fidelitza, és el mitjà de transport més fiable amb el temps de viatge i et fa sentir saludable, genera beneficis físics i emocionals. Pot haver-hi limitacions com les distàncies llargues, haver de dur pes o persones, però hi ha solucions com les bicis elèctriques o les de càrrega familiar. Qui la prova difícilment torna enrere, llevat que tingui algun ensurt o hagi de fer trajectes per als quals la ciutat no està preparada.

Una queixa habitual dels usuaris de la bici és aquesta dificultat per moure’s segurs perquè no es respecten els carrils bici, la senyalització és poc clara, hi ha carrils intermitents...

La majoria de ciutats espanyoles no estan pensades per al ciclista com un usuari de mobilitat que necessita una xarxa connexa. En general no es dissenyen les ciutats des dels ulls del ciclista, que a la pràctica s’ha de comportar com un usuari de motor. França, tot i no tenir una cultura ciclista tan interioritzada com Holanda o Dinamarca, fa polítiques que promouen l’ús de la bici. L’objectiu ha de ser que les ciutats siguin 100% pedalables. A tots els carrers hi ha d’haver espais segurs per a la bicicleta perquè, si no, si no tens carril bici ni carrer pacificat per circular per la calçada amb total seguretat, i no pots anar per la vorera, que és l’espai per al vianant, has de baixar de la bici per connectar amb el següent carril bici o carrer pacificat. També s’ha de reduir la velocitat a les ciutats perquè disminueixi l’accidentalitat i les bicis i patinets s’atreveixin a anar per la calçada i surtin de la vorera.

A més d’aquesta voluntat política imprescindible per propiciar el canvi, què cal per impulsar i refermar l’ús de la bici?

Per començar, que hi hagi educació viària a les escoles. No estem educant els joves perquè entenguin la via pública i les necessitats dels altres. Calen polítiques globals i a molts nivells: una infraestructura directa i connectada que sigui àmplia; aparcaments segurs i gratuïts a la via pública però també als habitatges; incentius per comprar i fer ús de la bici a la feina i l’escola; polítiques empresarials que promoguin la bici i altres mitjans de mobilitat sostenible, i una normativa coherent i clara que unifiqui criteris. S’ha d’aconseguir que les ciutats estiguin adaptades a la bici com ho estaven abans de la irrupció del cotxe.

Quina és la situació de la bici a Barcelona?

Fa anys que anem pel bon camí independentment de qui governi. La gran revolució va arribar amb el Bicing i els primers carrils bici fora de la vorera, quan governava el PSC. Amb CiU a l’Ajuntament es van solucionar cruïlles complicades, i en l’últim mandat es va apostar fortament per la bici, tot i que no es va fer tot el que estava previst. Encara falta veure la ciutat amb ulls d’usuari de la bicicleta, cuidar els detalls, les connexions, entendre que tots els carrers han de ser ciclables, controlar la velocitat als carrers 30 perquè els usuaris de patinet i bici se sentin segurs...

I a la regió metropolitana?

Municipis com Terrassa estan fent una aposta molt potent, han aprovat una nova ordenança, s’hi està creant una xarxa d’aparcaments segurs i estan senyalitzant amb pictogrames de la bici els carrers 30 per informar tant l’usuari de la bici com el de motor. Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern també han fet una feina important amb la connexió dels municipis amb Barcelona. D’altres com l’Hospitalet de Llobregat estan treballant-hi, creant una xarxa completa, amb carrils bici i carrers 30. Caldrà veure com funciona realment, la clau serà que els detalls estiguin ben pensats.

Per què sembla que costen tant els canvis?

Tothom entén la necessitat d’un canvi de model cap a una mobilitat sostenible però costa modificar els costums. El cotxe l’utilitza poca gent -només el 20%, tot i ocupar fins al 70% de l’espai públic-, però en el nostre imaginari està incorporat en el paisatge urbà i prendre-li espai es percep com perdre un dret. El millor d’aquesta pandèmia és que tothom està valorant tenir ciutats més passejables i ciclables. Els governs han d’aprofitar aquesta oportunitat.