MONUMENTS DE CATALUNYA (20)

Abric de Capellades: Els avantpassats dels Romaní... i de tots nosaltres

A Capellades hi ha una balma on vivien els neandertals i un molí paperer del segle XVIII

L’abric Romaní fa anys que s’està excavant sota la direcció d’Eudald Carbonell. Està situat al mateix poble de Capellades. / FOTOS: MARC ROVIRA

Monuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a diaRomaní? “Ah, sí! De Capellades”. “Sí, sí... de Capellades...”, responia jo fins ara, amb veu baixa. Els meus pares sabien que la nostra nissaga prové de Capellades, però ni ells ni jo coneixíem quina vinculació exacta hi teníem. No ens havíem dedicat mai a explorar-ho. La mare sempre ha dit que una de les cares d’un dels industrials paperers de Capellades era clavada a la del germà del meu avi, i amb això ja en tenia prou. No sabíem, doncs, quina era la baula de la cadena que ens connecta amb Capellades... Fins avui.

Primer, però, deixeu-me que us expliqui la meva visita a Capellades, que per a mi té, per raons òbvies, un al·licient especial. Em proposo conèixer els dos principals actius culturals del poble, el Museu Molí Paperer i l’abric Romaní, que du el nom d’Amador Romaní, naturalista amateur que el 1909 va descobrir una balma amb un assentament prehistòric que amb el temps s’ha revelat fonamental per entendre com vivien els neandertals.

Amador Romaní es guanyava les garrofes, com bona part dels capelladins, fent paper. Visito primer el que va ser el Molí de la Vila. Creat al segle XVIII, va tenir una època dolça a la segona meitat d’aquest mateix XVIII. A Capellades n’hi havia un munt, llavors, de molins paperers. “Capellades, i part de l’Anoia, era una de les zones papereres més importants d’Europa. El paper de Capellades tenia tant prestigi que fins i tot alguna caràtula dels paquets del paper que es feia a Valls hi deia: “Valls, comarca de Capellades”, m’explica Ton Lloret, conservador del museu. L’especialitat de Capellades ha sigut el paper d’escriptura. Actualment al Museu Molí Paperer es fa paper de barba d’alta qualitat i papers especials.

Un museu que és una fàbrica

Quin encert que als anys 50 del segle XX uns industrials paperers decidissin transformar el Molí de la Vila en museu! I quin gran encert que el museu tingui poc de museu... perquè és la mateixa fàbrica. Hi ha pocs textos: es tracta que el visitant presti atenció a com es fa el paper.

La primera sorpresa és que el paper no es feia dels arbres -fa quatre dies que es fa dels arbres!-, sinó dels draps i de la roba vella: aquí arribaven draps fins i tot d’Amèrica. No serà fins al segle XIX que la tecnologia permetrà triturar arbres.

Baixo al soterrani, on hi ha la maquinària accionada per la força de l’aigua. Aquí s’inicia la producció: els draps són triats i esquinçats, i se centrifuguen al torn espolsador. Se submergeixen amb aigua dins el podridor fins a fermentar i després són trinxats amb maces de fusta. Quin soroll tan eixordador! A la pasta resultant s’hi afegeix aigua i es diposita a la tina, i l’alabrent elabora els fulls de paper, que es posen entre saials i després es premsen amb força per extreure’n l’aigua. Tot seguit el paper es du a assecar al mirador, a la planta superior, una de les sales més singulars dels molins paperers, amb una pila de petites finestres. Entre els acabats dels fulls de paper destaca el setinat: un mall colpeja el paper i li dóna la llisor definitiva.

El paper romaní de l’Argentina

El Museu Molí Paperer continua ben actiu: fa paper no només per als visitants, sinó també per vendre’n. Entre altres coses, fa paper per a artistes (Miquel Barceló, Jaume Plensa, Perejaume...). També està preparant plats de paper per a una cuinera reconeguda internacionalment. “¿Saps que en alguns llocs de l’Argentina si en una botiga demanes “un Romaní” et donaran paper? Allà el paper de Capellades, conegut amb el nom de Romaní, va adquirir tant de prestigi que la marca ha suplantat el nom popular”, em diu el Ton. Quina cirereta per al final de la visita!

No ens has dit encara el lligam familiar que us uneix amb Capellades!, em direu. Bé, doncs vet-ho aquí: gràcies a la documentació explorada per fer aquest reportatge he pogut confirmar que Amador Romaní Guerra era cosí germà del meu besavi, Joan Romaní Guerra, que treballava a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, un dels precedents de l’actual CaixaBank, era pèrit comercial i també pianista i compositor amateur. Encara que tinguin els dos cognoms iguals, les que fan d’enllaç són les mares, que eren germanes.

Al cotxe, camí cap a Olèrdola, penso que tota família hauria de tenir el seu arbre genealògic. Imprès en paper, naturalment. No són gaires les famílies d’aquest país que coneixen qui són els seus avantpassats més enllà dels besavis, i és una llàstima. Ja sé que ara és més difícil fer-lo, perquè el concepte família s’ha anat dilatant, i hi ha famílies que es fan i es desfan, però alhora també hi ha molta més documentació accessible, digitalitzada. Llàstima que no n’hi haurà mai prou per arribar als habitants de l’abric Romaní, que, esclar, eren prehistòrics, és a dir, que van viure abans de la història escrita.

Un lloc clau del paleolític europeu

M’havia imaginat l’abric Romaní al mig del bosc, en un lloc de difícil accés. És on acostumen a trobar-se els abrics. “A quina distància es troba del poble?”, pregunto a Raül Bartrolí, tècnic de l’Ajuntament de Capellades, quan li truco per telèfon. “Al mateix poble!”, s’exclama.

El dia de la visita faig primer amb en Raül un recorregut per una petita exposició situada al costat de l’abric on es mostren unes quantes troballes, com ara estris de fusta (els prehistòrics feien pseudocabanes amb fustes contra la paret), i tot seguit baixem a la balma. Avui no hi ha ningú excavant, però sembla que hagin acabat de marxar. L’excavació la du a terme un grup interdisciplinari: geòlegs, paleontòlegs, palinòlegs (estudien el pol·len, cosa que els permet determinar la vegetació que hi havia)... Els dirigeix Eudald Carbonell. Hi participen també estudiants del màster d’arqueologia del quaternari i evolució humana de la Universitat Rovira i Virgili. El jaciment, un punt clau de la recerca prehistòrica paleolítica europea, és excel·lent per fer-hi pràctiques. “En aquest abric no s’han trobat restes humanes, però sí un munt de restes de bèsties. Els que el freqüentaven eren caçadors recol·lectors: caçaven cérvols, cavalls, porcs senglars, rinoceronts, elefants...

Em fixo en un sediment més negre. “Són les cendres d’un foc. Si véns quan excavem es veuen més intenses”. El foc era, per als neandertals, un element importantíssim: per cuinar, per espantar els animals carnívors, per il·luminar-se... “Ja hem excavat més de 200 llars de foc. I en continuem excavant”. Hi ha feina per molts més anys.

LES CLAUS:

  • Amador Romaní va descobrir l'any 1909 una fantàstica balma on van viure els neardentals
  • El Molí de la Vila, creat al segle XVIII, és el màxim exponent dels nombrosos i famosos molins paperers capelladins.

Més continguts de