Castell de Mur: Els merlets són per als dibuixos

Castell de MurNo cal ser un bon dibuixant per ser un bon jugador de Pictionary. El que cal és dibuixar els elements que identifiquen més fàcilment una paraula. Això juga a favor meu, que no excel·leixo en el dibuix, ni de bon tros. En aquest joc, si em toca la paraula castell, el primer que dibuixo són merlets, tot i saber que un bon grapat de castells catalans no en tenen.

“Força castells catalans van construir-se sense merlets”, em confirma Noemí Nus, des de dalt d’un dels murs de Mur. “En aquest castell no en van fer, de merlets; dalt de tot hi havia pedres amuntegades, per llançar-les a l’enemic si atacava”.

La Noemí té una empresa de gestió cultural que es dedica, entre altres coses, a fer les visites a aquest magnífic monument del Pallars Jussà. Forma part d’una jove generació d’emprenedors dedicats al món del patrimoni, que acostumen a tenir bona formació i passió sense límit per la feina. Ella continua documentant-se per explicar amb rigor històric aquest monument. No li cal cap suport documental per a les visites: l’únic que du a la mà és una ampolleta d’aigua.

He arribat al castell de Mur al migdia, una mica més tard del previst. Pensava que era a tocar de Tremp, però els últims quilòmetres són per una carretereta de revolts i més revolts que em desajusten la previsió. La carretera neix al pantà de Terradets i, a mesura que s’enfila, n’ofereix unes fantàstiques vistes. Situat damunt d’una penya, el castell de Mur (segle XI) és sens dubte el més excepcional del romànic civil de Catalunya. “No ha estat mai atacat. A finals del XIV es va abandonar i va estar ocupat més endavant, molt breument, al segle XV”, diu la Noemí.

La seva situació és privilegidíssima. En un dia clar com avui veiem un bon tros de Pirineu, amb l’Aneto que sobresurt. Tenim als peus una gran conca, l’última abans de l’alta muntanya, en la qual es pot conrear de manera massiva: temps enrere hi havia cereals, olivera, vinya... L’existència d’aquest territori fèrtil explica moltes coses, com els 80 anys de guerra civil que va haver-hi entre el Pallars Jussà i el Sobirà (segles XI i XII).

Les dones del castell

Al castell van residir-hi el comte Ramon V i la seva dona Valença (segle XI). “Valença, filla d’Arnau Mir de Tost, hi va tenir un paper cabdal”, m’explica la Noemí des del capdamunt de la torre, que va ser refugi i també magatzem (s’hi guardaven armes, menjar i aigua). El paper protagonista d’una dona com Valença, a l’època medieval, no és excepcional, assegura la Noemí, que considera que cal reivindicar el protagonisme femení segles enrere, molt menystingut. “Les dones han estat sistemàticament invisibilitzades, malgrat que tenien bastant pes a la societat. Avui sovint s’ignora -i fins i tot es fa difícil d’imaginar- que hi havia comtesses propietàries de castells i de terres, que feien política, que tenien coneixements militars (havien de poder resistir setges i potser també comandar soldats), aprisiaven terres, manaven construir ponts o hospitals, podien tenir aixovar guerrer, sabien llegir i escriure... Ah, i també teixien i brodaven”, subratlla Noemí Nus. “Pel que fa a les dones plebees, podien ser perfectament titulars de terres, en alguns casos amb prioritat sobre els homes, especialment si tenien fills, treballaven per a les castlanes en els tallers tèxtils, i fins a principis del segle XII apareixen en la documentació el mateix nombre de vegades que els homes”, explica.

Al mateix turó del castell hi ha la canònica de Santa Maria de Mur. “Ramon i Valença van fer construir l’església, i un dels seus fills va promoure la construcció de la canònica, on van estar establerts canonges agustinians durant molt de temps, des del segle XII fins a l’any 1851”, m’explica la Noemí, tot passejant pel claustre, mentre jo em fixo en uns capitells situats curiosament a la base d’unes columnes. Durant força temps la canònica va estar abandonada, fins i tot s’hi havia arribat a fer bivac, però mai s’ha deixat de fer-hi missa, si més no una vegada a l’any. Així no s’ha perdut la consagració de l’església.

“Quants visitants vénen al castell i a la canònica al llarg de l’any?”, pregunto a la Noemí. “Ui... en voldríem més”, diu, escapolint-se de l’escomesa. Bona castlana. “El dia que en rebem més és el primer diumenge de maig, jornada de portes obertes al castell. Cada cop vénen més famílies els caps de setmana, que van al congost de Mont-rebei -habitualment és pleníssim de gent-, al Parc Astronòmic del Montsec i al castell de Mur”. I revela que de les tres propostes, la que rep menys visites és la tercera. Natura, astronomia i patrimoni cultural formen aquí un trio molt potent, que cal aprofitar, penso, mentre la Noemí s’acaba l’ampolleta i s’acomiada. Sembla com si, al llarg de la visita, hagi anat calculant tots els glops.

L’espoli de Santa Maria de Mur

L’any 1919, el mestre de Vilamolat va alertar que alguns nens no anaven a classe. Van estar-los buscant pertot arreu fins que els van localitzar a Santa Maria de Mur. Estaven ajudant uns italians a arrencar les pintures d’aquesta canònica! Ho feien amb la tècnica de l’ strappo : aplicar sobre la pintura mural diverses capes de tela mullada amb cola orgànica soluble a l’aigua; quan les teles són seques, s’arrenquen del mur i s’emporten les pintures.

L’escriptor Martí Gironell va quedar atrapat per aquesta història i la va novel·lar l’any passat a Strappo. “No em va sobtar tant el preu que l’industrial Lluís Plandiura en va pagar al rector de Mur, mossèn Farràs, 7.000 pessetes, ni el preu amb el qual el mateix Plandiura les va vendre en subhasta a Nova York, 92.000 dòlars -m’explica-. El que em va deixar parat va ser el fet que en aquella època no hi havia cap llei que protegís aquest patrimoni, les autoritats no creien que fos res que una llei hagués d’emparar. N’hi va haver prou amb això per motivar-me a buscar documentació per escriure la novel·la del que s’ha considerat el primer capítol del llarg espoli que va patir el nostre romànic”, diu Gironell. Strappo planteja el dilema: ¿on han de ser les obres d’art, al lloc d’origen o als museus?

Les pintures de l’absis de Santa Maria de Mur es poden veure al Museum of Fine Arts de Boston, on s’informa que provenen d’“una petita església situada a la falda dels Pirineus espanyols” i que “el transport amb vaixell fins a Boston va suposar un important esforç”.

LES CLAUS

• Al castell de Mur van residir-hi el comte Ramon V i la seva dona Valença (segle XI). Valença, filla d’Arnau Mir de Tost, hi va tenir un paper cabdal.
• Ramon i Valença van fer construir l’església de Santa Maria de Mur, i un dels seus fills va promoure la construcció de la canònica, en la qual van viure els agustinians durant segles.
• Les pintures de l’absis de Santa Maria de Mur es poden veure actualment al Museum of Fine Arts de Boston.