Creure’s el discurs i anar sumant efectius a la causa comuna

BarcelonaLa trompada contra l’Alabès al Camp Nou va limitar el marge de maniobra a la Lliga però no ha retirat la credibilitat ni al cos tècnic ni a la plantilla. Ahir a Gijón, de fet, Luis Enrique va intentar reforçar el seu missatge cap al grup i la resposta del seu Barça, més enllà del joc, va ser contundent: 0-5, tres punts i la constatació que la temporada anirà donant espai a diferents protagonistes amb el pas de les jornades. Tots els blaugranes estan cridats a ser l’MVP del partit en algun moment del curs. Si més no, el cos tècnic fa setmanes que demana la màxima confiança als nous jugadors, a qui dóna galons sense por, encara que la pressió de l’entorn hagi posat en dubte l’encert de les rotacions. “Tinc moltes possibilitats tàctiques a l’equip”, va insistir ahir Luis Enrique, que no es cansa de repetir que per guanyar títols caldrà tenir tota la plantilla implicada i motivada fins al maig.

Però no es tracta només de dir-ho, sinó que cal creure’s el discurs i posar-lo en pràctica, i ahir el tècnic asturià va tornar a arriscar amb un onze ple de novetats i amb homes importants a la banqueta, com Andrés Iniesta o Ivan Rakitic, el dia que s’havia de testar la reacció del vestidor a l’absència de Leo Messi. L’aposta, però, no va ser tan radical com davant dels vitorians, perquè es va equilibrar la revolució amb una peça de garanties a cada línia. En defensa, Piqué i Sergi Roberto van permetre que l’encaix de Mathieu i Digne fos més sòlid que el que van viure amb l’Alabès, on van estar acompanyats per Mascherano i Aleix Vidal. Al mig, Busquets va tornar a canviar de socis, amb André Gomes i Arda Turan (una opció teòricament més arriscada que la de Rakitic i Denis fa dues setmanes), però va trobar davant més companys habituals, amb la presència de Luis Suárez i Neymar, a més de Rafinha. L’ex del Santos havia sigut l’únic crac contra l’Alabès, una situació que ahir Neymar només va viure en els minuts finals, i quan el partit ja feia baixada. En definitiva, el Barça fa autocrítica i integra amb naturalitat cada nou aprenentatge que li va deixant l’evolució de la temporada. Ja li va passar en el primer semestre del primer any de Luis Enrique, quan l’equip canviava de noms i de cara cada tres dies, i va acabar sent l’habilitat de l’equip per aprendre a ser flexible el que va permetre la convivència de les diferents tossuderies d’un vestidor d’elit. La tossuderia dels tècnics i la tossuderia dels cracs. La balança, de moment, es manté en un terme mitjà que fa guanyar l’equip. I tothom se sent partícip.

Del Molinón, de fet, el Barça va sortir amb la sensació d’una victòria coral, una victòria sense el recurs fàcil de poder tirar de Messi, una victòria que fa pujar l’autoestima. No va ser fàcil extreure cap gran nom propi, malgrat la temptació d’assenyalar els dos gols de Neymar, la precisió en els últims metres de cada centrada de Sergi Roberto, la concentració d’un Gerard Piqué que va acabar com a capità, o la fiabilitat amb què André Gomes va sumant minuts com a blaugrana. Però també la maduresa que transmeten les últimes actuacions de Rafinha, figura comodí, la capacitat competitiva d’un Arda Turan que va fent feina encara que sigui amb discreció, o la sobrietat amb què Lucas Digne s’ubica en una posició que altres anys no trobava cap més alternativa que Jordi Alba. Fins i tot es pot parlar de minuts profitosos per a Denis i Paco Alcácer, ambiciosos en la seva aportació des de la banqueta. En qualsevol cas, es parlarà d’un Barça sense citar al trident. I potser aquest és el gran èxit.