FUTBOL SALA

Dídac Plana: “He somiat moltes vegades amb aquest moment”

Entrevista al porter del Barça Lassa de futbol sala

El Barça Lassa de futbol sala disputa la seva sisena final four de la UEFA Futsal Cup, títol que ha guanyat dues vegades, a Lleida 2012 i a Bakú 2014. Una competició que encara no ha aixecat el porter Dídac Plana (Barcelona, 1990), que ha tornat aquesta temporada al club on es va formar.

Qui t’hauria dit, quan te’n vas anar fa deu anys, que arribaries a disputar una final four amb el teu equip?

Doncs sí [riu]. Fa anys que vaig començar aquest camí i estic a pocs dies d’arribar a un dia que sempre he somiat. Per a un jugador de la casa, culer i amb una trajectòria com la meva, em fa sentir molta satisfacció i moltíssima il·lusió. He somiat moltes vegades amb aquest moment: com serà, què passarà, com voldria que passés...

¿Vas arribar a perdre l’esperança de tornar al Barça?

Hi ha hagut algun moment així. Veus que no arriba, però no depèn 100% de tu. He dubtat moltes vegades, però també he tingut l’esperança que aquest moment acabaria arribant. Jugar al Barça sempre ha sigut el meu objectiu.

A sobre, hi arribes l’any en què se’n va el teu ídol, Paco Sedano. ¿Fins a quin punt és allargada i pesa la seva ombra? Notes la pressió sota pals?

No, la veritat és que no. Ell ho ha aconseguit tot, aquí, i ha deixat el llistó molt amunt. Serà molt difícil, o gairebé impossible, igualar-ho. Ha estat aquí onze anys i tothom el troba a faltar. Estem parlant del millor porter del món dels últims anys. És un orgull que, després del seu adeu, la gent confiï en nosaltres.

Una situació semblant al primer equip de futbol, quan se’n va anar Valdés i va venir Ter Stegen...

Quan Valdés se’n va anar semblava que s’acabaria el món. Va venir Ter Stegen molt jove i semblava que podia no estar del tot preparat i amb Claudio Bravo que aerribava en teoria per jubilar-s’hi. Entre tots dos van aconseguir el relleu. Tot i no jugar, gairebé, durant els dos primers anys, ara és el titular i, per a mi, el millor del món. L’esport és així: sempre hi haurà relleu i continuïtat.

Com visualitzes el partit de semifinals contra el Kairat?

M’imagino un partit molt dur, molt travat i amb molta tensió. És un partit de semifinals de Champions: no hi haurà mitges tintes. Serà un partit que es farà llarg, això segur.

¿Fins a quin punt pot condicionar l’eliminatòria que ells sempre juguin amb porter jugador?

Pot condicionar moltíssim el ritme de partit: parant-lo, fent atacs passius... El seu plantejament variarà si van per davant o per darrere en el marcador. El hàndicap principal és que trencaran la continuïtat del joc. Hem d’intentar no caure en aquesta xarxa i no sortir del guió que tenim preparat.

A una hipotètica final us esperen els finalistes de les dues edicions anteriors: Sporting de Portugal i Inter Movistar. Quin rival us convindria més?

Pensar en la final seria un error. Tenim abans un altre partit importantíssim. Si guanyem, ja hi pensarem durant la nit de divendres i dissabte. Però soc partidari de l’Inter, el coneixem més i ens hi hem enfrontat més sovint. Tot i que ens poden sorprendre, és millor que enfrontar-te a un equip contra el qual no jugues mai. Alguns diran que estic boig, perquè últimament sempre ens guanyen, però aquesta dinàmica algun dia haurà de canviar i tant de bo sigui diumenge.

Però al davant hi haurà Ricardinho, el millor jugador del món. Hi ha alguna manera d’aturar-lo?

És difícil [riu]. És capaç de fer qualsevol cosa, mai saps per on et pot sortir, i contrarestar això és molt complicat. Té un talent increïble i és un luxe tenir-lo com a rival.

¿Has fet alguna promesa si guanyes la Champions?

No hem fet promeses encara, i de fet se n’han sentit poques al vestidor [riu]. Això sí, les que es facin s’hauran de portar a terme si guanyem. Si acabo fent alguna promesa, ja ho revelaré.

Més continguts de