Donar emoció a la regularitat

BarcelonaQue una Lliga de 38 jornades s’hagi de resoldre a partit únic és un extra de nerviosisme difícil d’imaginar. Però el Barça, el Madrid i l’Atlètic s’han vist immersos en una cadena de finals seguides que els està exigint el màxim rendiment en una prova de mentalitat i concentració que ahir Luis Enrique considerava essencial. “El cap mana sempre, des de la jornada 1 fins a la 38. S’han de controlar les emocions”, va afirmar. El tècnic ho deia amb la satisfacció de qui, en un exercici brutal de recuperació de l’autoestima, ha redreçat el rumb i només depèn d’ell mateix per aixecar el títol. Pel camí, a més, s’ha tret de sobre un adversari, després de la derrota dels matalassers contra el Llevant al Ciutat de València (2-1), que deixa el Reial Madrid, que va resistir al Bernabéu amb el València (3-2), com a únic rival en la classificació.

No cal, ni tan sols, que el Barça guanyi en l’última jornada si el Madrid empata al camp del Deportivo de la Corunya. Però és una combinació que l’equip no es planteja. Arribats fins aquí, ja només queden dues finals (l’últim duel de Lliga i la final de Copa) i s’acaba la temporada. És l’últim esforç i hi ha dos títols en joc. Fa uns dies, en aquestes pàgines, especialistes en psicologia admetien que, si la Lliga hagués estat tan competida com ara, el Barça no s’hauria destensat a l’abril.

Però sense coixí i amb l’exigència de no poder fallar, l’equip ha recuperat aquella voracitat dels millors dies: 21 gols a favor i cap en contra és el balanç dels últims quatre partits. “Sort que estàvem en una situació delicada, eh?!”, deia un irònic Luis Enrique.

Poder mental i control emocional. Que res alteri el final de curs. Al Barça li queda visitar el Granada, que es va garantir la permanència amb una victòria al Pizjuán (1-4). La situació, a priori, permet imaginar un context menys hostil del que s’hauria pogut trobar en cas que els andalusos s’hi estiguessin jugant la vida, però l’asturià no es refia “de ningú”. I insistia que cal mantenir-se enfocat per seguir amb la inèrcia actual de solidesa defensiva i competitivitat extrema.

Jugar-s’ho tot amb el Madrid i no pas amb l’Atlètic, ni inquieta ni tranquil·litza. “Si no guanyem la Lliga nosaltres, tant me fa qui ho faci”, va dir. Però al Camp Nou això provoca pànic. Els blancs, sense brillar però amb un futbol pragmàticament rotund, estan fent ús d’aquella capacitat històrica de lluitar fins al final, i ja encadenen onze victòries que els fan candidats a tot, en una situació que no té res a veure amb la que vivien quan visitaven Barcelona a cop d’orgull. Ahir, sense Keylor Navas, Bale ni Modric, reservats pensant en la Champions de San Siro, van resoldre el matx i ja són segons. Tot mentalitat, a diferència del que no va poder fer l’Atlètic contra el cuer, fos i emocionalment castigat després de l’exigent eliminatòria europea contra el Bayern a Munic. “Estic orgullós de l’equip. Ha fet una gran temporada fins avui”, va dir Diego Simeone. L’Atlètic intentarà dir-hi encara la seva. Serà a Europa. La Lliga ja no li toca.