Dos clàssics i una final
El teníem tranquil. Sortia de la cova només en cas de derrota i passava el dia a dia a la zona fosca del madridisme mentre arribava el moment de jugar-se l'all in a la competició que ha guanyat amb tres equips diferents. Només treia el cap en cas de derrota, però últimament les provocacions de Mourinho desprenien una ferum de cosa viscuda, de capítol ja vist, de compte amortitzat. En les últimes hores l'hem invocat des d'aquí. No sabrem mai si ja tenia pensat sortir del cau abans del clàssic. El que està clar és que les paraules de Roura (tot i estar carregades de raó) van invocar-lo. No només això, li van oferir l'escenari en què millor es troba: xapotejant en el fang esquivant qualsevol cosa que s'assembli a un discurs futbolístic. Hi va haver una època no gens llunyana en la qual l'entrenador del Barça del moment, vacunat, s'ho feia venir bé per ser sempre l'últim a parlar i no deixar el terreny adobat al mestre portuguès de la confusió.
Dos clàssics en tan pocs dies no són bons per a la salut del personal. Tot i això, el món està canviant i el que anys enrere marcaria el resultat general d'una temporada aquest any serà un generós segon plat. Cert, l'estabilitat emocional i institucional del perdedor quedarà condicionada. I més cert encara: el guanyador veurà com s'inocula en el seu sistema un plus de confiança i autoestima de cara a un compromís transcendent pendent que sí que marcarà el resultat de la temporada: la Champions.
El Barça i el Madrid han agafat una dimensió tan gran que no es poden permetre un fracàs europeu (entès com una eliminació prematura a vuitens de final). Més enllà de les implicacions esportives, la seva estratègia d'expansió de marca passa per tenir visibilitat en l'aparador més gran del món. En el cas del Barça, perdre a vuitens seria un atac a la línia de flotació del discurs que ja ha quallat i que els descriu (amb raó) com el millor equip del món. El Milan, doncs, és la gran amenaça que apareix en l'horitzó del Barça, perquè seguir vius a la Champions és absolutament estratègic en tots els sentits. Una eliminació contra el Madrid a les semifinals de Copa ens deixa sense sopar i ens obliga a passar-ho malament un parell de dies, però no fa trontollar els objectius de la temporada blaugrana.
Com en tantes altres institucions al país, el Barça depèn d'ell mateix per resignar-se només a ser el millor d'una cosa tan desprestigiada com Espanya o mantenir-se a l'aparador mundial. Aquí no hi pot haver dubtes.
