Europa torna a castigar el Bayern del Pep

MunicEn alemany, de la paraula trauma a la paraula somni (traum) només hi ha, literalment, una lletra de diferència. Igual que en el futbol, de la glòria al profund abatiment hi pot haver un centímetre o unes dècimes de segon de més o de menys que ho esguerrin tot o que produeixin el més gran dels èxtasis col·lectius. Prou que ho sap la rica història del Bayern i de l’Atlètic de Madrid i dels Bayern-Atlètic de Madrid. Si el 15 de maig del 1974, en l’últim sospir de la pròrroga de la final de la Copa d’Europa, el defensor Schwarzenbeck va forçar el partit de desempat amb què els bavaresos es van proclamar per primer cop campions del Vell Continent, el 3 de maig del 2016 va ser el Bayern qui va acabar claudicant tot i vèncer després d’una intriga, una angúnia, una agonia de partit. L’Atlètic ja és a la final de la Lliga de Campions del dia 28 a Milà, on s’enfrontarà al Manchester City o al Reial Madrid.

L’entorn mediàtic del Bayern ja té preparada la necrològica esportiva de Guardiola. I és que la cançó de l’enfadós a l’Alemanya futbolística sona més aviat com un rèquiem en què es canta que tot el que no era aconseguir un triplet és la més absoluta foscor. Tant se val que Guardiola estigui a punt de guanyar la tercera Bundesliga consecutiva i hagi classificat ja el seu equip per a la final de la Copa alemanya. En l’imaginari periodístic alemany, el partit contra l’Atlètic decidia si el de Santpedor havia de ser exposat a la galeria dels grans entrenadors del Bayern de manera prominent o més aviat havia de quedar postergat en la mediocritat d’un club que ha guanyat cinc Copes d’Europa, dues en els últims 40 anys.

Guardiola lluitava, doncs, no només contra els matalassers per conduir el seu equip a la final de Milà, sinó també per la rebel·lia que el sulfura, després de copsar que tot el que no funciona a Munic és culpa de l’entrenador i tot el que va bé és perquè ho ha aconseguit el Bayern pel fet de ser el Bayern.

Guardiola i el seu equip, però, van caure d’Europa amb tot l’orgull, amb tot l’honor després d’haver trobat un equilibri entre l’ideari del seu tècnic i les virtuts tradicionals del futbol alemany. El partit contra l’Atlètic es va escapar jugant millor que el seu rival.

L’última nit europea del tècnic català a l’Allianz Arena va ser igualment memorable. La fascinació de la cita la prometia d’entrada la mera lluita per la supervivència de dos equips tan units en la passió pel joc com antagònics per la manera d’entendre el futbol, emmirallades les dues formacions en els seus entrenadors. Les idees de Guardiola i el Cholo Simeone van xocar amb la naturalitat que ho fan les onades del mar contra les roques. El tècnic català es va esforçar a potenciar l’adaptabilitat del seu equip davant un rival de defensa pètria i de voluntat ferma. D’un oponent que discuteix la Lliga al Barça i que aquesta temporada només ha deixat que li marquessin més d’un gol en un partit quatre rivals: el Barça, el Celta, el Benfica i ara el Bayern.

Guardiola va orientar el joc flexible del Bayern des de l’alineació. En tota una tornada de semifinals de la Champions, amb l’obligació de remuntar l’1-0 advers del Calderón, el tècnic català va córrer el risc d’introduir un quart davanter. Thomas Müller, que a Madrid va ser suplent, cosa que va deixar una reguera de pólvora mediàtica, va ajuntar-se per l’eix de l’atac amb Lewandowski, a la recerca de la rematada. Ribéry va burxar des de l’esquerra amb més empenta que encert, mentre que la dreta era tota de Lahm, amb Douglas Costa ubicat entre línies. El brasiler va estar convocat a ser el factor diferencial atacant pel mig, descompactant la línia de migcampistes i defenses matalassers. El Bayern va fer una exhibició ofensiva en tot el primer temps, va sotmetre a una prova d’estrès constant el seu rival, que va anar al descans alleujat només perquè Oblak va aturar un penal a Thomas Müller quan els bavaresos ja s’havien avançat al marcador. Un xut de falta de Xabi Alonso, just passada la mitja hora, va acabar al fons de la xarxa després que Giménez desviés la pilota.

El Bayern va dominar, va atacar molt bé fins llavors, va tenir la persistència de les onades que xoquen contra una roca sabent que no la podran trencar però sí erosionar. Aquest va ser el guió natural del partit. Ara l’equip de Guardiola arribava a la riba dels del Manzanares amb la profunditat de Lahm; ara amb l’associació de Costa, Müller i Lewandowski; ara amb Ribéry i les incursions d’Alaba; ara amb l’exuberant esforç des de la segona de Vidal. El Bayern va estar molt estable, dominant terreny i pilota, com marca l’ideari de Guardiola, que des de l’alineació va fer el que va sentir.

L’Atlètic va viure esclafat la major part del partit. No va poder córrer sense pilota en tot el primer temps, no va poder oposar més de dos xuts llunyans de Gabi abans del descans. Però a la represa va canviar radicalment el decorat per una jugada puntual. Va sortir Carrasco per buscar més verticalitat i Griezmann va culminar una contra letal quan quedava poc més de mitja hora de joc. El Bayern va estar estabornit uns minuts, conscient del que significava el gol. L’Atlètic havia aconseguit el més difícil, ferir el cor de l’Allianz Arena, i va trobar calma amb la pilota i totes les pauses per perdre temps que li va permetre l’àrbitre.

El Bayern, però, no va claudicar ni de bon tros. Les pilotes centrades des de la banda s’embrutaven a l’àrea de l’Atlètic, però tot i així l’equip de Guardiola va anar a totes i va tornar a avançar-se amb un remat de cap de Lewandowski. Quedava l’últim quart d’hora i les onades del Bayern van tornar a agafar alçada, ara també amb Coman. Però l’Atlètic resistia i a més es va trobar amb un regal de l’àrbitre, que va castigar amb penal una falta de Javi Martínez fora de l’àrea. En un clímax trepidant, Neuer va aturar la pena màxima a Torres. Quedaven minuts, quedava el tot o res. Un centímetre de més o de menys, un segon de més o de menys, una llum, una foscor en un remat. Alaba i Coman van tenir ocasions d’or per portar el Bayern a la final. Però la roca va ser roca i el Bayern de Guardiola va acabar acomiadant-se d’Europa un cop més per culpa d’un equip de la lliga espanyola. El triplet ja no és possible, però dissabte pot guanyar la Bundesliga i d’aquí dues setmanes la Copa. Encara que no sigui en una roca, el conjunt de Guardiola mereix esculpir en el record la seva història contracultural.