"Costa fer el primer pas per conèixer un esport com l'halterofília"

GironaDeu cops campió d’Espanya, on ha aconseguit múltiples rècords estatals (un d’ells va durar deu anys), medalla d’or en els Jocs del Mediterrani d’Almeria del 2005, cinquè d’Europa i setè del món a nivell absolut. Uns números estratosfèrics, a l’abast de molt poca gent. Sergio Martínez (Girona, 1980) és un dels referents de l’halterofília estatal. Des de ben petit va endinsar-se dins d’aquest món. Ara, una dècada després del seu retirament oficial, no ha abandonat les barres i els discos, ja que exerceix com a entrenador professional.

Per què halterofília, i no futbol, bàsquet...?

És una tradició familiar. El meu tiet era entrenador i el meu cosí va participar en dos Jocs Olímpics. També ve pel meu pare, que va ser el president de la Federació Gironina d’Halterofília, i pel meu germà, que va poder participar en els Jocs Olímpics d’Atenes del 2004. Tenia els referents a casa. Però el principal referent va ser el meu cosí. Va estar a dos Jocs Olímpics. Primer va estar als de Seül 1988, quan jo tenia 8 anys. Encara recordo que vam mirar tota la competició des de casa. Després va poder ser als de Barcelona 1992, on juntament amb tota la família anàvem a veure’l en directe. Agafàvem el tren per assistir-hi.

Tant el vostre germà com el vostre cosí van anar a uns Jocs Olímpics. Hi vau anar?

No, no hi vaig anar. Vaig estar a punt d’anar-hi, però no va poder ser.

Què va passar?

Va ser el 2008, concretament als classificatoris del mateix any per als Jocs Olímpics de Pequín. Tant el meu germà com jo teníem marca per poder competir-hi. Però per problemes amb la Federació no vam poder assistir-hi. Qui no està involucrat en aquest esport no pot entendre què va passar, però van truncar el meu somni. Vam haver d’anar a judici, però no va prosperar per la quantia econòmica que suposava.

Us van donar la raó?

Sí, el Comitè de Disciplina Esportiva, sí. Però com que no es va anar a judici, no va prosperar. és una espina clavada. Encara que soc de les persones que sempre busquen la part positiva a tot. Jo vaig donar tot el que tenia a la meva mà per poder-hi anar. Vaig fer tot el possible. Però no em moriré, la vida segueix.

Per tant, definiríeu la vostra carrera com a positiva?

Sí. He guanyat deu campionats d’Espanya, on vaig fer múltiples rècords. Fins i tot un va perdurar durant deu anys. Vaig aconseguir, també, la medalla d’or als Jocs Mediterranis d’Almeria del 2005, on vaig batre un rècord que va romandre durant els següents quatre anys. A més, he sigut cinquè d’Europa i setè del món a nivell absolut.

Uns números que si fossin d’un esportista d’un altre esport potser us farien etern.

Sí, perquè és un esport minoritari. Crec que la culpa la té el sistema del país on vivim i de la gent que gestiona l’esport. A les escoles es practica futbol. Tothom parla de futbol, tothom sap de futbol. Aquí poca cosa més hi ha. Si jo tingués aquests números fent futbol evidentment parlaríem de molts diners.

Es pot viure de l’halterofília?

Plenament, no. Jo havent quedat setè del món vaig rebre una beca ADO procedent de l’estat espanyol d’uns 24.000 euros anuals. Això suposa uns 2.000 euros mensuals, més la estada a un centre d’alt rendiment, esclar. Uns diners que poden ser perillosos, ja que, si no es gestionen bé, per al dia de demà no et quedaria pràcticament res.

Heu dit que a les escoles es fa futbol. Voleu dir que s’hauria de practicar l’halterofília? Tenia entès que aixecar pes des de ben petits no era bo.

Llegendes urbanes. Es diu que si s’aixeca pes no es creix. Jo vaig començar amb 8 anys i he crescut tal com havia de fer-ho. Ni més ni menys. I això que tenia un metge que em deia que no creixeria. A més, hi ha estudis científics que diuen que aixecar una càrrega de pes controlada ajuda a prevenir, a llarg termini, malalties i problemes d’ossos.

Per acabar, si ara mateix entrés un nen o nena d’uns 7 anys i us digués que vol fer halterofília, què li diríeu?

Que ha de fer el que realment vol fer. El que l’apassiona. Costa molt fer el primer pas per conèixer un esport com l'halterofília. Però mai se sap. Sempre dic als meus esportistes que si els agrada realment alguna cosa que no la deixin de fer, que no l’abandonin.