El perfil d'Enric Jové: Javier Alonso, director executiu de Kosmos

Marquetinià I PublicistaQuan es té un pare apassionat del motor sempre quedarà el dubte de si la passió et va arribar per via genètica o conductiva, però quan detectes fets determinants com tenir una Bultaco amb 6 anys o un circuit de karts al jardí de casa, ben aviat acabes sentint que els dos fets són més determinants que la prova del cotó fluix. Això sí, si cal buscar el que en màrqueting es diu un reason why, el trobarem en la velocitat. Aquesta sí que és genètica segur, i que l’excés d’aquesta el portava fora de pista queda ben demostrat en un pi del jardí que va patir contínues trompades. Tot i que la velocitat no solament era qüestió de rodes; podia buscar-la també posant-se unes botes i uns esquís per trobar-la muntanya avall a les pistes d’esquí.

Les primeres experiències amateurs en el motor les va viure al Reial Moto Club de Catalunya. Els inicis professionals o pseudoprofessionals, perquè va estar treballant sis mesos sense cobrar, van ser a la Volta a Catalunya de Ral·lis. D’allà a Promotor, amb dues persones que marcarien el caràcter del futur professional que seria: Pep Vila i Estanis Soler. Curiosament per a un amant del motor i la velocitat, el primer gran esdeveniment en què va haver de prendre una responsabilitat va ser el recorregut de la torxa olímpica. Ni velocitat ni motor. Això sí, els Jocs Olímpics de Barcelona van ser escola i trampolí per a tota una sèrie d’executius que posteriorment lligarien per sempre la seva activitat professional a l’esport. En la definició del recorregut de la torxa olímpica, sense Google Maps ni GPS, calia crear un roadbook, l’eina clau per navegar en el món del motor, perquè l’utilitzessin persones que caminarien o correrien. Ell i un MacBook dels noranta van ser claus per digitalitzar, en versió 1.0, el camí de la torxa per tot Espanya. Després calia fer-la realitat amb tots els elements de complexitat que es poden imaginar.

La separació dels socis de Promotor fa que en Javier es converteixi en una de les persones de confiança de Pep Vila per convertir la companyia en el braç armat executiu per produir el Mundial de motos i el Camel Trophy, que encara recorda amb nostàlgia. Van portar al desert milers d’aventurers, fent marca gràcies a un esdeveniment únic com pocs cops s’han vist. L’any 96 en Javier passa a integrar-se del tot a l’equip de Dorna. Són els anys de creixement del Mundial de motos, de voràgine globalitzadora, de viatges una setmana sí, l’altra també. De veure la família més en aeroports o hotels on se celebraven les curses que a casa. De convertir-se a títol individual en un dels millors clients de Lufthansa d’origen no germànic, acumulant desenes de milers de punts al programa de lleialtat de la companyia aèria. De començar a sentir els pilots com a fills, veient com nens pilots es transformaven en joves i al cap d’uns quants anys en adults.

Del 2006 al 2016 van ser deu anys de bogeria professional amb el repte de transformar l’univers de les curses de motos i de crear una relació professional i d’amistat amb tots els stakeholders de la indústria de les motos. Un bon dia, com a les pel·lícules i sense preveure-ho, desconnexió absoluta del que havia fet els últims 20 anys; de 280 dies a l’any viatjant a començar una nova vida amb 24 hores de temps lliure; de desenes de trucades cada dia a cap trucada al mòbil; de centenars de correus per obrir a la safata d’entrada a no rebre ni un e-mail. Una desacceleració tan bèstia no és gens recomanable, tot i que té aspectes positius com ara permetre’t esquiar a la Cerdanya en dimecres o acompanyar els teus fills a l’escola.

Però a vegades les coses van i venen de la mateixa manera però en direcció contrària: és a dir, la vida té sorpreses en cada trencall o a la sortida de cada revolt, i una nit, en plena època de calma, en un sopar amb un amic i company d’aventures sobre start-ups -Josele Marcó-, apareix el nom d’un jove emprenedor que busca un càrrec de direcció per al seu hòlding empresarial del món de l’esport. El nom no podia ser més il·lustre i sorprenent: Piqué, sí, Gerard Piqué. Conèixer-se, entendre’s, adaptar-se l’un a l’altre i l’altre a l’un va ser prou ràpid i fàcil, gairebé tan intuïtiu com anar amb bicicleta. Intentar organitzar tots els projectes que el futbolista tenia al cap mentre reestructurava els negocis existents i anava prenent forma el projecte de la nova Copa Davis tenia la seva complexitat. Piqué va trobar en l’apassionat Alonso el seu complement ideal per accelerar el seu apassionant vessant d’empresari esportiu.

Javier és l’allargada ombra del Gerard emprenedor, s’ha convertit en el marcador implacable que l’acompanya en les decisions cabdals dels seus ral·lis empresarials. Experiència al costat d’idees. Reflexió versus contactes. Processos davant decisions. Així és com conviuen en Gerard versus en Javier. El central del Barça s’ha convertit en un empresari global que compagina unes quantes facetes professionals, capaç d’establir forts vincles i contactes amb alguns dels empresaris més importants del planeta, con Hiroshi Mikitami de Rakuten, amb l’objectiu de poder organitzar, de la mà de Kosmos, el nou Campionat del Món de tenis a Madrid. Tan rocambolesc com imaginable en pocs cervells. L’Alonso executiu és un home que gestiona platerets xinesos mentre Piqué materialitza idees. Mentre busca patrocinadors per a la Copa Davis pensa la manera de construir l’estructura professional de l’Andorra per portar-lo a la lliga dels estels. Home de rictus seriós, és més empàtic del que sembla en la distància, i la proximitat converteix el directiu en líder dels seus.

El 16 d’agost del 2018 -dia en què a Orlando (Estats Units) la Federació Internacional de Tenis va aprovar el projecte de Kosmos per reformar la Copa Davis en els pròxims 25 anys- ha passat a tenir en la seva biografia personal un significat especial. Sempre el portarà en la memòria tant pel què com pel com. Un any amb Piqué compta per cinc de naturals, mentre el jugador continua amb ganes d’aprendre i es deixa aconsellar pels que tenen gran experiència en la gestió esportiva. No entén la feina sense passió perquè la passió és el vehicle per trobar de què vols treballar. El motor i la feina tenen tanta empremta en la seva vida que arriba a l’extrem de trobar la seva mitja taronja al Circuit de Calafat mentre cronometraven junts curses. El motor va ser la seva vida; l’esport la seva professió.