Jugar a voleibol en silenci

BergaEl Vòlei Berga aplega jugadors i jugadores de diversos entorns i edats. Entre ells l’Abel Rodríguez, a qui tan sols l’audiòfon li permet sentir coses puntuals. És sord de naixement i pràcticament no hi sent, però molta gent no ho sap. No parla gaire amb els desconeguts, per les dificultats que suposa a banda i banda del “diàleg”.

Acostuma a llegir els llavis i té menys problemes quan li serveixen un ítem general, mentre que conceptes amplis i abstractes li són més complicats. “Puc tenir converses curtes, però a la gent les llargues no li agraden. Requereixen molt d’esforç, i a la gent no li agrada esforçar-se”, explica, ajudat per un amic. El Nepi -com el coneixen les persones del seu cercle de confiança- necessita que la gent li parli a poc a poc, frontalment i en grups reduïts.

És el jugador més veterà de l’equip. Entén els conceptes tècnics i tàctics gràcies a vídeos, converses a part amb l’entrenador o fent últim les sèries de repetició. A la pista, la cosa es complica. Sobreviu fent cas de les indicacions visuals dels companys, que l’ajuden a situar-se. El teva-meva habitual i bàsic en molts esports d’equip no és gens senzill, es comunica amb sorolls quan la pilota està en joc: si sent un so, no hi va; si no el sent, hi va. El dia que hi ha massa soroll al pavelló para boig.

“M’ajuda a no estar tancat, em va bé per al cap”, diu el Nepi, sincer. Emparat en la dinàmica d’equip i l’obligació d’entrenaments i partits, l’esport i el vòlei canalitzen l’estrès de la feina i, també, de la discapacitat. Tenir el compromís del cap de setmana serveix perquè es tanqui menys a casa i ho aprofiti per veure món. Li ha sigut fàcil involucrar-se, des de l’inici, en un conjunt on ha tingut la fortuna de trobar alguns coneguts.

Escarmentat per una cremada en un salt de plens, el Nepi viu la Patum vestit de geganter des que fa cinc anys va entrar en una comparsa necessitada de persones pencaires com ell: “No tenia cap por, ho vaig provar i era fàcil, em sentia segur”, diu. Al passacarrer va més lliure, però a la plaça l’ajuden els companys, amb un geganter al davant i un altre al darrere que li indiquen el moment de la música. A més, es nodreix dels salts de la gent, que li marquen el ritme del ball. Trobarem pocs casos en els quals s’atorgui un títol de Patumaire de manera tan precoç i, alhora, tan merescuda, com quan el Nepi va rebre aquest guardó el 2015.

El cicle formatiu d’electrònica va ser bufar i fer ampolles, però a l’escola i, sobretot, a l’institut va ser més complicat. Es trobava perdut en un context rural, als anys 80 a Berga, sense un centre especialitzat. Ha hagut d’aprendre a viure el dia a dia pel seu compte, fent força coses sol, convivint amb limitacions i pors. El Nepi veu com els amics, amb els quals compta especialment des de secundària, li han pogut dedicar menys temps des que van començar a anar a la universitat, a Barcelona. Fa anys que entre setmana, a Berga, es troba bastant sol, i fins dissabte o diumenge no tenen contacte. De fet, cada cop en tenen menys, a mesura que els seus companys tenen una vida més estable, molts amb parella i fills. “Ara som molt amics, però tinc por de quedar-me sol més endavant”, diu, temorós que arribi el dia en què cadascun dels seus col·legues dediqui tot el lleure a la vida familiar.

Ara aprofita les tardes entre setmana per caminar fins a la Figuerassa, un cim prop de Berga, o treu suc d’habilitats tecnològiques per distreure’s amb l’ordinador i la fotografia. Amb dificultats per parlar i sentir-hi, el llenguatge visual és molt important per a ell. Per això ha aguditzat la seva visió. El Nepi també ajuda els seus pares a casa, però no es veu amb cor d’emancipar-se: “Si visqués sol, què faria? Res”. Sol ho tindria encara més cru per fugir del seu particular món en silenci.