'Kaixo, ni Lluís Codina naiz'

Temps abans que un dels fundadors d'aquest diari, a la llista de taradellencs il·lustres ja hi figurava Lluís Codina (Taradell, 17 de febrer del 1973). Fa vint anys, a la base de l'Espanyol, rebia el guiatge d'un company de posició, amic de la banda, que li treia vuit temporades d'avantatge i a qui Codina continua comptant entre els seus millors amics: Àlex Garcia Borau, que va ser efímer coordinador del futbol base blanc-i-blau i que veia en el menut extrem osonenc un bon relleu per a la seva demarcació. Amb els consells a la maleta, però, i després de dos anys a l'Hospitalet, Codina acceptava fer el 1994 el viatge que li canviaria la vida. Ara, en el seu tercer any al Mirandés, com a ajudant del seu antic mister a l'Eibar, Carlos Pouso, Codina continua establert a Vitòria.

"Quan l'Espanyol em va voler cedir, em van assegurar que seria un pas molt important per a l'Alabès i per a mi, i així va ser", explica el taradellenc per a l'ARA. "Va ser el pas definitiu per convertir-me en un jugador professional. A Vitòria també hi vaig conèixer la meva dona, però esportivament em vaig integrar per primer cop en un club professional, amb una afició i uns mitjans de comunicació que el seguien, i que era dels més potents del seu grup de Segona B, sovint a les posicions capdavanteres. Vam pujar a Segona A i en veure trenta mil persones celebrant un ascens vaig acabar d'entendre tot el que significava el club per a la ciutat. Per això, amb el temps, també valores que anar-te'n lluny de casa i de la família va ser un pas difícil de superar llavors, però important".

Però Codina, metre setanta mal comptat, arribava al futbol basc quan encara era futbol basc amb tots els seus tòpics. Quatre campanyes a l'Alabès, amb dos ascensos, i quatre més a l'Eibar, amb un ascens més, són testimoni que la integració futbolística va ser costosa però profitosa. "Els primers dos mesos a l'Alabès no vaig jugar gaire", recorda. "El futbol basc era molt diferent perquè la cultura és diferent, els camps també ho són, l'afició també. L'espectador basc exigeix lluita, entrega, i també dóna per suposat que quan arribes allà tens tot això: si no ho tens, has d'intentar mostrar-ho com més ràpid millor, perquè, si no, desapareixes del mapa futbolístic. Els últims anys, però, això s'està matisant, i s'aprecia que el jugador també sàpiga jugar a futbol. El perfil s'està equilibrant, els camps han millorat i en els entrenaments es percep que la formació dels entrenadors també. Abans, les escoles on es jugava a futbol eren molt concretes. Ara, els entrenadors de futbol base estan més capacitats i, quan el jugador arriba al primer equip, l'entrenador no ha d'insistir en conceptes que ja té apresos".

Sense límits

Ara, assegut a la banqueta del Mirandés, no es posa límits ni objectius, igual, explica, que en l'etapa de jugador, que va cloure als 37 anys a Ipurua. "Treballar amb il·lusió i analitzar-te constantment per progressar" és el seu lema. Gaudeix d'una ciutat que se sent orgullosa amb un equip de futbol que els ha donat visibilitat arreu. "El Mirandés és la demostració que en una ciutat on agrada el futbol i amb gent a qui li agrada el futbol, amb dedicació i esforç, es pot fer una gran feina. Quan falti alguna d'aquestes coses, el Mirandés tornarà on ha estat històricament. Toquem de peus a terra, crec que som un bon exemple per a clubs de la nostra mida i ens beneficiem de la nostra proximitat al País Basc per nodrir-nos de jugadors bascos que poden continuar vivint a casa i que es desplacen en grups des de Bilbao o Vitòria -Vitòria, a 35 quilòmetres de l'estadi d'Anduva, és la ciutat on Lluís Codina té còmodament organitzada gran part de la seva vida-. Però mai he perdut el lligam amb casa meva", apunta, i no només pels sis anys que va passar al Nàstic. "Marco al calendari els partits a Catalunya perquè sé que veuré la família. I, per Nadal i a l'estiu, no viatjo: me'n torno a Taradell, a gaudir de l'entorn i de gent que estimo. I a fer sobretaules". Quines sobretaules tan plaents han de ser.