‘Killer’ de ‘killers’

BarcelonaPel Camp Nou han passat sempre els millors. Especialment quan es tracta de davanters. Des de l’eclosió de La Masia a la dècada dels 90, el Barça s’ha nodrit de futbolistes de la casa per formar la columna vertebral, generació rere generació, però el gol, deixant Messi a banda per la seva condició de futbolista total, menja a part. El gol es fitxa perquè marca la diferència. Al preu que sigui, com amb Suárez, un home capaç de marcar vuit gols en quatre dies. I dedicar un gol a l’Associació Catalana de Trastorns Metabòlics Hereditaris (PKU), tal com va prometre a la Candela, una nena de dos anys, durant l’acte en què va ser padrí del llibre de relats solidaris que ajuda aquesta causa. Un acte en què Suárez va plorar. Pocs dies després, Suárez es coronava rei dels golejadors. Ja ha fet 54 gols. Només Messi n’ha marcat més en una sola temporada: 73 la 2011/12.

Durant l’últim quart de segle han desfilat pel Camp Nou els millors especialistes del món. Estilistes refinats, rematadors voraços o prodigis físics. Brasilers, holandesos, suecs o camerunesos. La nòmina de davanters ha sigut variada i això que durant uns quants anys la figura del nou clàssic va desaparèixer. Johan Cruyff va eliminar el rematador instal·lat a l’àrea, i va apostar per futbolistes que arribessin per sorpresa a la porteria rival, dificultant d’aquesta manera les tasques defensives de l’oponent. Després de tres anys d’èxit amb aquest model d’aparent caos, el mateix holandès va fitxar Romário, un mag amb barret de copa només a l’àrea, que va viure l’última temporada d’or del Dream Team. Al brasiler el va succeir la seva antítesi, Meho Kodro. Després va arribar la potència imparable de Ronaldo, l’elegància desesperant de Patrick Kluivert i l’astúcia infantil de Javier Saviola. Però no va ser fins que va arribar el caràcter indomable de Samuel Eto’o que el Barça va començar a guanyar Champions. A Eto’o el va suplir l’arrogant deïtat d’Ibrahimovic, humanitzat i vulgaritzat a Barcelona sota l’ombra de Messi. Guardiola retrocedia vint anys enrere per fer un salt endavant. L’argentí era el nou, fals i omnipresent, i la profunditat del nouvingut Villa atacava sempre des de la banda.

I, finalment, va aterrar Luis Suárez, que al cap de pocs mesos de convivència amb Messi va recuperar el seu lloc original, una mutació natural producte de la seva química personal, sense imposicions tècniques ni decisions preses en un laboratori. El killer entre killers és l’uruguaià, que amb els quatre gols contra l’Sporting va superar els 50 gols durant una temporada, una xifra reservada fins ara a Messi. A més, supera la seva millor marca (49 amb l’Ajax la temporada 2009/10) i es postula per guanyar la Bota d’Or amb els seus 34 gols, en superar els 31 gols de Cristiano (Madrid) i Jonas (Benfica). Si a Riazor havia superat els registres de Ronaldo, que la temporada 1996/97 va arribar als 47 gols en 49 partits, contra l’Sporting va igualar el percentatge del brasiler respecte als gols totals de l’equip: 33%. “El Pitxitxi? Si arriba, benvingut, però no és cap obsessió”, deia Suárez, que admetia: “Mai havia marcat 8 gols en 2 partits seguits, ni en els entrenaments”. Sigui com sigui, ja ha marcat 17 gols més que Eto’o en el seu millor any, i 21 més que Romário l’any en què la seva targeta de presentació van ser tres gols, amb tres gols a passada de Guardiola.