Mai van deixar de creure en aquest equip
Enviat Especial / MadridRevifades per la prohibició frustrada de la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, les estelades van tornar a ser protagonistes en una final de Copa. Sobretot mentre sonava l’himne espanyol, novament xiulat per milers de seguidors catalans sota l’atenta mirada del rei Felip VI, menys incòmode que fa un any al Camp Nou. Els crits d’“independència” previs als decibels de l’himne es van repetir al minut 17.14, uns càntics que van combatre els sevillistes uns instants més tard fent gala del seu amor per Espanya.
Aquest cop, les banderes independentistes que la política va voler fer fora del Calderón però que la justícia va readmetre gràcies a un recurs de l’associació Drets no van ser hegemòniques com la temporada passada a l’estadi blaugrana, anterior seu de la final de Copa, on les estelades van trobar en l’Athletic Club un gran aliat per reivindicar els anhels d’un país. Ahir, a Madrid, n’hi va haver centenars, sinó milers, exhibint la seva clara majoria a la zona dels seguidors culers, on també onejaven algunes banderes espanyoles: els Boixos Nois, sempre presents en aquestes cites, van decantar-se pel bàndol minoritari, mostrant banderes espanyoles sota la gran pancarta que va desplegar l’afició blaugrana a la prèvia amb el lema “Volem el doblet”.
A la graderia andalusa van respondre amb orgull patriòtic, combatent amb milers de rojigualdas l’estrella i les quatre barres catalanes. L’associació España Generosa va repartir 10.000 banderoles espanyoles per mitjà d’uns joves encamisats i amb la clenxa perfectament alineada que cridaven crits de “Viva España” per animar els seguidors sevillistes desplaçats fins a Madrid. El partit no només es jugava a la gespa. L’afició del Barça va intentar competir amb la sonoritat sevillista, un cor uniforme i harmoniós que retrona cada quinze dies al Sánchez Pizjuán desplegant a l’aire les bufandes blanc-i-vermelles, una coreografia impactant sense costum ni arrels a Barcelona. Quan van retronar més les graderies culers va ser tot just després de l’expulsió de Javier Mascherano. Ter Stegen va evitar el primer gol sevillista, i l’alemany i Gerard Piqué, conscients del cop que suposava quedar-se amb un menys, van demanar que la gent blaugrana, del nord i del sud, bramés per empènyer un equip necessitat. Fins que va aparèixer Carlos del Cerro Grande. L’àrbitre va provocar la ira culer després d’un eslàlom excels d’Andrés Iniesta tallat per una falta que l’àrbitre no va xiular aplicant una incomprensible llei de l’avantatge. Pitjor va ser la jugada del minut 89, quan novament Iniesta va treure la seva màgia i va fer una passada a Neymar, que va ser caçat per un jugador sevillista -que era l’últim home-. L’àrbitre, però, no va xiular res.
Resistir tot i els contratemps
Tot i que a mesura que avançaven els minuts les males notícies s’encadenaven -primer es va perdre Mascherano, després es va lesionar Suárez-, l’animositat catalana, lluny d’esbravar-se com una ampolla mal tancada que va perdent a poc a poc la seva efervescència, es va mantenir intacta. Els tocava viure un paper desconegut, el de l’afició que veu com el rival et domina i el teu equip ha de resistir.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ho miraven des de la llotja, no gaire lluny del president Josep Maria Bartomeu, que en el dinar de directives que havia muntat la Federació Espanyola va fer un discurs per defensar la llibertat d’expressió. La comitiva culer va arribar dues hores abans a l’estadi per motius de seguretat, i alguns directius es van barrejar entre les aficions per temperar els nervis i veure com respiraven els més de 19.000 culers.
Els aficionats arribaven a la capital espanyola, la majoria ahir al matí, confiats de poder aixecar el quart títol de la temporada. La Fan Zone, ubicada al Parque del Matadero, va ser el centre neuràlgic on es va congregar el barcelonisme durant tota la jornada. No hi va haver pràcticament incidents. Barça i Sevilla, tot i distar molt en sentiments, van conviure plàcidament tot el dia. Hi va haver moments divertits, com el que es va viure davant un dels immobles adjacents al Calderón. Enmig de la festa culer prèvia al partit, un veí va sortir al balcó de casa seva amb una bandera d’Espanya, desafiant orgullós els centenars de seguidors del Barça concentrats sota l’edifici, que el van obligar a resguardar-se a l’interior.
Ja ho havia dit el Jaume a primera hora del matí, amb un gintònic a la mà mentre el seu tren arribava a Madrid: “Les finals se celebren abans del partit”. Però ahir, tirant d’una èpica desconeguda pels blaugranes, també va tocar festa en acabar, quan les dues aficions van cantar “Campions, campions” orgulloses dels seus.
La final del Harbor, l’alcohol del pare
No deu ser gens fàcil estar a milers de quilòmetres de casa i veure com la policia deté el teu pare. I menys quan tens 12 anys i estàs sol amb ell, que té les entrades per veure la final de la Copa. Això és el que li va passar al Harbor, que havia vingut del Regner Unit per veure l’equip de la seva vida. L’alcohol va fer que la Policia Nacional detingués el seu pare, que s’encarava a crits, a pit descobert, amb els agents mentre l’escorcollaven, i el Harbor li demanava des de la distància que callés, amb l’índex als llavis perquè claudiqués. Després de vint minuts rosegant-se les ungles, els agents es van compadir d’ells i els van deixar marxar. El pare es va abraçar al fill, mentre li feia un llarg petó de redempció al cap. “Si no hi hagués hagut el nen, no haurien entrat”, va reconèixer un agent mentre el Harbor s’enduia el pare lluny del bar on l’havien agafat, directe a la final que l’alcohol li havia estat a punt de robar.u
