BARÇA

Els Montal, una nissaga clau a Catalunya amb beates, industrials i presidents del Barça

La família de Montal i Costa permet explicar la història de Catalunya

Agustí Montal i Costa, al Camp Nou / EFE

Amb la mort d' Agustí Montal i Costa es tanca una pàgina de la història barcelonista i de Catalunya. Montal era membre d'una nissaga que havia viscut a primera fila els canvis més importants del país en un camí iniciat a Arenys de Mar, la terra on tenien les arrels. De fet, un dels grans motius d'orgull de la família era tenir una avantpassada canonitzada, Paula Montal (1799-1889), que des de l'Església va treballar per potenciar l'educació entre les nens i va fundar la Congregació Filles de Maria, religioses de les Escoles Pies. Moriria a Olesa, on ajudava els fills dels obrers i caminava descalça. A partir d'aleshores, entre els Montal va ser tradició ajudar econòmicament les Escolàpies.

Mor l'expresident del Barça Agustí MontalLa família tenia les arrels a Arenys de Mar. Però va fer fortuna a Badalona, on Joaquim Montal Fita, el 1873, entra com a soci d'una empresa tèxtil anomenada Soler, Tours y Compañía. El nom va canviar i va néixer la Soler, Montal y Compañía, però el 1882 Montal ja va comprar la totalitat de l'empresa i va deixar al capdavant del negoci els seus dos fills, Joaquim i Agustí. Amb ells, l'empresa passa dels 1.000 treballadors en una època de revoltes obreres, encerts i derrotes. Agustí Montal Biosca, però, tenia fama de cuidar bastant els treballadors, els facilitava l'educació i seguia de prop el que feia un dels seus fills, batejat també amb el nom d'Agustí (1906-1964), que seria el primer membre de la família a residir a Barcelona. Ara bé, sense sense oblidar les arrels, ja que va ser president del Club Nàutic d'Arenys de Mar, on encara tenien la casa familiar i hi feien trobades. Agustí Montal i Galobart es va casar amb Angelina Costa i Compte i van tenir quatre fills: l'Agustí, la Maria Àngels, el Josep Maria i l'Enric. És a dir, Agustí Montal i Costa, nascut el 1934, era el tercer Agustí de la nissaga.

El 1929, l'empresa, en plena modernització, es rebateja com Montalfita, i als anys 30 aquesta ja era la fàbrica tèxtil que més treballadors tenia a Badalona. L'empresa era prou coneguda, ja que s'aixecava al centre de la Vila, en un carrer que va ser batejat, precisament, com el carrer d'Agustí Montal en honor de l'avi, que va donar grans quantitats de diners a obres benèfiques en una ciutat que en aquella època va viure atemptats anarquistes i comunistes, com quan Caritat Mercader Del Rio, mare de l'assassí de Trotski, va incendiar la fàbrica del seu marit, Can Mercader.

La família Montal, instal·lada a Badalona, va començar a fer vida a Barcelona durant aquesta època. I comencen les donacions a hospitals i projectes educatius a la capital, però sempre des d'un punt de vista catalanista moderat. De fet, gairebé cap Montal va marxar durant la Guerra Civil. Es van quedar entre Badalona i Barcelona. El menut Agustí Montal, que llavors vivia al centre de Barcelona, recordava els bombardejos i com s'amagava al metro de plaça Urquinaona quan l'aviació italiana bombardejava la ciutat. I també com el seu avi li feia fumar puros ja de petit. El record de l'avi Agustí, el primer a ser soci del Barça, va marcar tant el pare com el fill, és a dir, els dos futurs presidents del Barça. De fet, Agustí Montal avi va ser empresonat per milicians comunistes en una presó a l'inici de la Guerra Civil, però els obrers de la Montalfita van demanar a les autoritats el seu alliberament.

Un nen perdut, una llengua recuperadaEl 1939 comença la postguerra i els Montal recuperen el control de les empreses. Eren una família de casa bona i van poder mantenir els negocis, malgrat que no van fugir a zona nacional. La seva tradició catòlica hi ajudava. La catalanista, no tant. Fos com fos, els Montal van seguir vinculats al Barça, i Agustí Montal net jugaria a la secció d'hoquei sobre herba. El pare, Agustí Montal i Galobart, entraria a la directiva durant els anys durs en què el règim franquista imposava els presidents. El més destacat d'aquella època va ser Enrique Piñeyro i de Queralt, marquès de la Mesa de Asta, imposat per la Delegació Nacional d'Educació Física i Esports, que llavors presidia el general Moscardó. Un militar que no tenia vinculació amb el Barça, però un cop dins, va aprendre a estimar l'entitat. El seu successor va ser el coronel Josep Vendrell, antic delegat d'Ordre Públic a la Corunya, que era d'una família amb la qual els Montal tenien relació. El 1945, però, Agustí Montal i Galobart, que feia de comptable a la junta, va presentar una moció i va demanar que es finalitzés la situació de provisionalitat que s'estava vivint a la direcció del club. La directiva va acceptar la proposta i el va elevar a la condició de candidat per ser president del club. Les autoritats van acceptar i el 20 de setembre del 1946 iniciava el seu mandat. Era el primer president des de Suñol i Garriga a no ser imposat pel règim: el van escollir els seus companys de junta.

Durant els sis anys que Montal pare va presidir el club, el Barça va passar d'uns 20.000 socis a més de 30.000, va guanyar dues lligues consecutives i es va fer un homenatge al primer president del club, l'anglès Walter Wild, i a Joan Gamper, en què es va convidar el seu net. Gamper no era una figura ben vista pel franquisme. Montal, doncs, va iniciar una sèrie de petits actes de rebel·lió, modestos, en una època on calia portar-se bé amb qui manava. Montal, de fet, va ser rebut per Franco molts cops. Dins la família s'explicava que calia fer-ho per evitar mals majors. Jocs de poder.

Durant la presidència de Montal pare es va a reunir la primera assemblea general de socis d'un club de futbol espanyol posterior a la Guerra Civil, l'any 1948, encara que va ser únicament a nivell de compromissaris. Si Montal fill fitxaria Cruyff, Montal pare fitxaria Kubala i es convertiria en el president del Barça de les Cinc Copes. Ell també seria clau en el futur Camp Nou, ja que el 1950 va obtenir l'acord favorable d'una assemblea de compromissaris per comprar uns nous terrenys a l'extrem de la travessera de les Corts, propers al cementiri i la Maternitat, on posteriorment es construiria l'actual Camp Nou. El 1952, finalment, va renunciar al càrrec.

El fill, llavors, era soci del club i seguia la tradició empresarial de la nissaga. Però la seva passió era el Barça. El jove Montal era un apassionat dels esports, com l' hoquei sobre herba, la natació o la vela. De fet, va seguir jugant a hoquei un cop va marxar del Barça, al Junior de Sant Cugat, i sempre es feia broma del fet que en un partit de veterans, el president del Barça li va fer un gol... al Barça.

Montal i Costa entraria amb tot just 25 anys a la junta directiva i va ajudar molt Narcís de Carreras, membre d'una altra família catalanista de dretes, com els Montal. El 1969, Montal va ser escollit president del Barça amb 35 anys i va derrotar Pere Batet, que el va acusar de catalanista durant unes eleccions que Montal va guanyar per poc, per 126 vots a 112. Montal i Costa recordava com en sortir del Camp Nou, en cotxe, va ser insultat per un grup de socis. Però ell sabia cap a on volia anar. Per exemple, amb ell es potencia el lema 'El Barça és més que un club' durant els seus darrers anys de mandat. Montal es va envoltar de directius relativament joves, com ell, fills de bona família, que combregaven amb el catalanisme.

El seu mandat va ser recordat pel fitxatge de Cruyff, el 0-5 al Bernabéu i la gestió de l'arribada de la democràcia. Montal recordava el dia que en saber que havia mort Franco, a Jaume Rosell, el gerent del club, li va caure el bust del dictador. I es va trencar. O el dia en què van fer que un nen es perdés per poder fer sonar per primer cop el català pels altaveus de l'estadi, el 3 de setembre del 1972. Gran defensor del català, Montal el va introduir al butlletí del club i a les actes de la directiva. A més, durant el seu mandat es va inaugurar el Palau Blaugrana i el Palau de Gel. I, per descomptat, es va crear un nou himne del club, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. També va ser ell qui va pagar el vitrall amb l'escut del Barça a l'església de Santa Maria del Mar, fet per Pere Cànovas. D'ell també queda el record de la benvinguda al president Tarradellas quan va tornar de l'exili.

El 1977, Montal va dimitir i va donar pas a les primeres eleccions lliures per a tots els socis, tal com ell sempre defensava. Després d'uns mesos amb Raimon Carrasco i Azemar presidint el club, a les eleccions del 1978 va guanyar Josep Lluís Núñez per davant de Ferran Ariño i va trencar amb dècades de presidents vinculats a la industria tèxtil. Símbol d'una nova època, la construcció ocupava el lloc d'empreses més tradicionals.

Ja retirat del club, Montal i Costa va seguir com a soci i es va centrar en els negocis. De fet, va ser president de l'Associació Industrial Tèxtil Cotonera entre els anys 1979 i 1985. Però el 1989 no va poder evitar la fallida econòmica de la Montalfita. Va ser un cop moral per a Montal i Costa, que també viuria un moment complicat quan amb el seu germà Josep Maria i 97 empresaris catalans més van ser acusats el 1986 de frau a la Seguretat Social. Montal va acceptar la seva culpabilitat a canvi d'una sentència reduïda per no entrar a la presó.

A més, el 1982 havia estat candidat al Senat per Convergència i Unió, el partit al qual sempre donava suport. De fet, Montal havia donat suport a Ariño a les eleccions contra Nuñez del 1978, i va queixar-se en veure un president poc catalanista a la llotja del club. Amic de Jordi Pujol, a qui sempre va defensar, Montal i Costa posteriorment seria president de la Fundació Enciclopèdia Catalana, entre 2003 i 2011, fidel a la tradició familiar de defensa de la cultura catalana, així com conseller secretari de La Caixa i de Gas Natural. Fidel, també, a la tradició en els negocis dels Montal. Mai li van faltar bons contactes.

Montal, ja jubilat, va perdre la seva dona fa uns anys i va seguir tancant el cercle familiar, ja que sempre que podia navegava per la costa del Maresme. Per davant d'Arenys de Mar, on tot havia començat.

Etiquetes

Més continguts de