Piconadora a Alemanya, aspirant a Europa
BarcelonaAra fa just una setmana el Bayern celebrava el títol de campió de la Bundesliga i aixecava per vint-i-dosè cop el Meisterschale, el trofeu que rep cada any el campió de lliga a Alemanya. Des de la creació d'aquesta lliga, ara fa 50 anys, gairebé en la meitat de les temporades el campió ha estat l'equip bavarès. A Alemanya el Bayern és una piconadora que s'ha guanyat el cor de mig país i l'enemistat de l'altre mig, ja que cada estiu fitxa a cop de talonari els homes que han brillat en altres clubs. Ha passat aquest estiu amb Dante, Mandzukic i Pizarro. Però a Europa fa anys que treballa fort per tornar a regnar. L'any passat només els penals els van allunyar de guanyar per cinquè cop la Lliga de Campions.
Aquest Bayern ha guanyat 24 de les 28 jornades de lliga, és a les semifinals de la Copa i té 20 punts d'avantatge sobre el Borussia Dortmund a la classificació. Ha eliminat la Juve als quarts de final sense rebre gols i mira cap al futur amb optimisme després de tancar el fitxatge de Pep Guardiola. Convertit en un dels pocs clubs europeus amb una economia sana, disposa d'un estadi de nova generació aixecat al nord de la ciutat amb motiu del Mundial de futbol del 2006 i té el suport de dos gegants com Adidas i Audi, propietaris del 9% de les accions del club. Ara el 81% de les accions pertanyen a una empresa en què els socis tenen vot però mana un consell directiu controlat per exjugadors: Hoeness, Rummenigge i, ara fa anys, un Beckenbauer convertit en president honorari. Un grup d'homes que van ser campions del món amb un club que abans de la seva aparició era a segona. Uns futbolistes reconvertits en els empresaris que van liderar el canvi de les estructures del futbol alemany i van aconseguir, per exemple, que els clubs cotitzin a la borsa.
En l'últim any de Jupp Heynckes com a tècnic, el Bayern encapçala la reformulació estètica del futbol alemany. L'escola germànica, abans caracteritzada pels jugadors sobris, el joc físic i la mentalitat guanyadora, ha donat pas a un joc associatiu amb certes similituds amb l'estil de La Masia. Un futbol tècnic, propi d'una nova generació de jugadors desvergonyits, molts dels quals fills d'immigrants, com l'austríac fill de filipina Alaba; Boateng, germà del migcampista del Milan; el lateral amb sang italiana Contento, i el golejador Mario Gómez, fill d'andalusos.
Una banqueta de luxe
Heynckes sol ser fidel a un 4-2-3-1 en què el navarrès Javi Martínez ha encaixat a la perfecció i ha aportat equilibri a un equip que segueix patint una mica sense pilota. Dante -un brasiler fitxat del Mönchengladbach- i Van Buyten solen jugar de centrals, amb Boateng i Badstuber com a alternatives. A les bandes, Alaba i l'etern Lahm. Heynckes disposa de molt fons d'armari per poder fer rotacions o cobrir baixes, però els dies que sona l'himne de la Champions sol fer jugar al centre del camp Javi Martínez i Schweinsteiger, amb Müller, Kroos i Ribery en línia per darrere d'un punta que sol ser Mandzukic, que es perdrà l'anada per sanció. Arjen Robben, doncs, no és sempre titular, ja que Heynckes prefereix fer caure a la banda dreta Müller i cedir espai al mig per al jove talent Kroos, brillant al camp de l'Arsenal als vuitens de final en aquest equip que es permet el luxe de tenir a la banqueta golejadors com Pizarro i Mario Gómez, i el jove suís amb sang kosovar Shaqiri.
