MOTOR - MUNDIAL DE MOTOGP

Santi Hernández: “El Marc és com un mag que sempre té alguna cosa amagada al barret”

Entrevista a l'enginyer de pista de Marc Márquez a l’equip HRC

Santi Hernández (Santa Coloma de Gramenet, 1975) és la mà dreta de Marc Márquez als circuits. Treballen plegats des del 2011, quan Emili Alzamora, el mànager del de Cervera, li va trucar perquè entrés a formar part de l’equip de Moto2. I des de llavors, excepte dos anys, no han fet més que guanyar. L’últim títol, el setè junts, diumenge a Tailàndia.

Quina ha estat la clau del vuitè títol?

La regularitat, que ha estat brutal. Dovizioso, que era l’únic que podia lluitar amb ell, si t’hi fixes no ha pogut puntuar en dues curses, i no per un error seu, i això també ha condicionat. Però si no s’aprofita... Aquest any, el pitjor resultat del Marc ha estat un segon!

I això el sorprèn o hi està acostumat?

El Marc sempre et segueix sorprenent. Quan sembla que guanya amb aquesta facilitat, la gent pensa que és fàcil, però no, no! Encara que no ho sembli, ha estat un any complicat. Quan lideres la cursa o fas curses en què vas sol, costa molt mantenir la concentració.

Vostè ja havia treballat amb altres pilots com Àlex Crivillé o Valentino Rossi. Com és treballar amb Márquez?

Cada pilot té les seves coses positives i negatives. Però una de les grans virtuts del Marc és les ganes que té d’aprendre, de millorar, de seguir guanyant! I també és molt important el respecte que té cap a tots els membres de l’equip quan les coses no van bé. Quan tot va bé, és molt fàcil, però en els moments difícils, saber mantenir la calma i respectar tothom és molt important.

Que li diguin a vostè, després de l’error de càlcul a Austràlia de fa uns anys!

Al final allò ara és una anècdota, però en aquell moment la persona que més va estar al meu costat va ser el Marc. I això diu molt del pilot. Aquí és on ell marca la diferència, on demostra la seva grandesa com a pilot i com a persona. Recordo que llavors em va dir que quan ell cau, també s’equivoca.

Va començar a treballar amb ell el 2011. El coneixia d’abans?

L’havia vist quan corria el Campionat d’Espanya i ja al Mundial, a 125 cc, però el primer cop que vaig parlar amb ell va ser el 2011. Em va sorprendre la seva desimboltura i la maduresa amb què explicava els problemes que notava sobre la moto.

I després de tots aquests anys, ¿creu que segueix tenint marge de millora?

Cada any que guanya un títol em pregunteu què podem esperar d’ell l’any següent. No ho sé, el Marc és com un mag que sempre té alguna cosa amagada al barret. Està en un període de creixement, en evolució, i vol seguir guanyant. I tot això fa que s’autoreinventi. Com? Doncs no ho sabem ni nosaltres! [Riu]

¿Compaginar amistat i feina és fàcil?

A vegades no és fàcil de gestionar, però des del Marc fins a l’últim membre de l’equip sabem que quan entrem per la porta del box estem treballant.

¿El Marc és el pal de paller de l’equip?

En un equip de futbol, el Marc seria el capità. Transmet la seva alegria, però en un grup de feina com som nosaltres cal ser conscients que algú pot tenir un mal dia i sempre has de saber que no cal prendre’s res a nivell personal.

¿Si quan entreu al box deixeu de ser amics per centrar-vos en la feina, quan sortiu del box la feina es queda allà?

No és una llei escrita, hi ha algun comentari sobre motos, però intentem que no per poder desconnectar. Parlem de la vida quotidiana, de què hem fet el cap de setmana... i riem! Tant si ha anat bé com si ha anat malament, riure és molt important!

Vostè té la mania de no veure les sortides de les curses i el Marc es posa sempre els mateixos calçotets per als entrenaments i per a la cursa. ¿Són un equip supersticiós?

Cadascú té les seves manies! Però quan sopem tots, la sal l’hem de deixar sobre la taula. Aquesta sí que és l’única regla que tots respectem!

¿L’ambició s’encomana o tots tenen les mateixes ganes de superar-se?

Tots tenim la mateixa afició per guanyar. I això creix quan estàs amb un pilot que quan surt a pista dona el 200%.

Què ha suposat el canvi de Livio Suppo per Alberto Puig com a cap d’equip?

L’Alberto ha aportat coneixement tècnic. Ha vist molts pilots a la pista i pot ajudar més el pilot. No entra en el nostre treball a nivell tècnic, però sí que ens dona la seva opinió, que sempre és bo! El Livio era una persona més d’imatge, de comunicació, de màrqueting; són perfils diferents.

Aquest 2019 el Marc es va plantejar no caure tant. I ho està aconseguint.

A cap pilot li agrada caure. Durant anys hem tingut una moto amb algunes carències, i el Marc és un pilot que on no arriba la moto, hi arriba ell. I prenia riscos i els riscos comporten caigudes.

Troba explicació a les salvades que fa?

És difícil d’explicar. Amb la telemetria no hi ha cap línia que expliqui per què ha salvat la caiguda. Crec que ho porta dins. Sempre busca el límit, tant el seu com el de la moto, i hi ha gent que l’ha criticat perquè cau molt. Però quan tens un ensurt, estàs preparat perquè abans n’has tingut molts i has intentat salvar-los. Les salvades li surten, és automàtic, és com si tingués un botó i l’activés quan està a punt de caure.Jo pateixo dins el box, i sé que el dia que això no passi, serà qüestió de dedicar-me a una altra cosa. Des del meu punt de vista, les curses es viuen així.

Per què el Marc és capaç de guanyar amb l’Honda i altres pilots no?

L’Honda no és una moto fàcil. Abans de l’arribada del Marc, des que va marxar Stoner, costava veure una Honda guanyar. El 2013, quan vam arribar, hi havia una moto que estava feta i amb el temps hem anat treballant per adaptar-la al pilotatge del Marc. Crec que la gran diferència és ell, la seva exigència.

A Honda deuen estar pregant perquè Márquez no marxi...

Honda és la primera interessada que els seus pilots, tots, estiguin al capdavant. Però quan comença el campionat, mires qui pot lluitar pel títol i et centres més en els que tenen opcions. Però no diria que Honda no treballi per fer que tots els seus pilots lluitin per estar com més amunt millor. És el seu objectiu.

I de cara al 2020, què demanen als Reis?

Honda està treballant en els punts que necessitem millorar, sobretot en la falta d’adherència. La carta als Reis és molt fàcil de fer, el que passa és que després els Reis porten el que poden! [Riu]

Més continguts de