RUGBI

Sud-àfrica somriu unida gràcies al seu tercer Mundial de rugbi (32-12)

Els anglesos han sigut superats clarament a la segona part del partit

Sud-àfrica guanya el seu tercer Mundial de rugbi / EFE

Quan Siya Kolisi ha alçat al cel de Yokohama la Copa Webb Ellis, milions de sud-africans s’han unit al voltant d’un esport que durant dècades va ser un símbol de divisió. Un esport que jugaven només els blancs, però que mica en mica s’ha obert a tothom. Kolisi, nascut a una barriada pobra de Port Elizabeth, va aconseguir estudiar a bons instituts gràcies a una beca destinada a promeses del rugbi. 15 anys després de ser descobert perseguint una pilota ovalada a Mosselbaai, Kolisi va convertir-se en el tercer capità dels Springboks a alçar la copa de campions del món, després del triomf contra Anglaterra a la final de Yokohama (32-12). Kolisi segueix el camí obert per François Pienaar, l’home que va rebre la Copa de mans de Nelson Mandela el 1995, i John Smith.

Després d’uns anys amagats en segon pla, els sud-africans van anar millorant a mesura que s’acostava aquest Mundial, on els favorits eren Nova Zelanda. Al torneig Rugby Championship d’aquest any, Sud-àfrica ja va avisar, imposant-se a uns nova zelandesos que han acabat tercers, després de perdre en semifinals contra una Anglaterra que s’ha quedat a un pas de la glòria. Els anglesos, després d’anys de treball científic per tenir-ho tot controlat, analitzant fins hi tot com eren els treballadors dels hotels on dormien al Japó, buscaven el seu segon mundial, confiats després de derrotar dues grans potències de l’hemisferi sud com Austràlia i Nova Zelanda. Però a la final s’han rendit als Springboks, que han acabat per imposar-se en un segon temps en què els europeus han llençat la tovallola.


Gràcies a aquest trofeu, Sud-àfrica iguala Nova Zelanda amb tres títols mundials, tot i que els Springboks no van jugar els dos primers campionats perquè el seu país estava exclòs per la seva política d’apartheid. Tres títols mundials guanyats a tres continents diferents (Sud-àfrica el 1995, França el 2007 i Japó el 2019) per omplir d’orgull una selecció que ha guanyat la batalla tàctica en un primer temps sense cap assaig, on tots els punts eren gràcies a xuts entre els tres pals després de cops de càstig contra dos equips entregats a castigar físicament el rival. Al descans, tres jugadors ja havien marxat lesionats, però Sud-àfrica ha entès millor el partit, dominant el marcador per 12-6 gràcies a quatre xuts d’Handrè Pollard, contestat per dos d’Owen Farrell. Anglaterra, afectada per la baixa del seu pilar dret Kyle Sinckler, lesionat ja als dos minuts, hauria pogut canviar el partit als 33 minuts, quan un llarg atac ha estat aturat un i altre cop pels sud-africans, entregats a un esforç col·lectiu que ha acabat per allunyar els anglesos de la seva zona de marca.

A la segona part, Pollard i Farrell han seguit anotant amb el peu (18-12 als 60 minuts), però de mica en mica Sud-àfrica ha aprofitat els nervis i el desgast físic dels anglesos per fer forat. Després de tres punts de Pollard (21-12), una bonica jugada col·lectiva ha permès a Mazakole Mapimpi decidir el partit amb el primer assaig de l'encontre (m.66, 12-25). Un assaig que donava ales als Springboks, que han tancat la festa amb un segon assaig, en aquest cas de Cheslin Kolbe (12-32). El Mundial del Japó, un èxit de públic a un país que ha entregat el seu cor a aquest esport, ha acabat amb una festa sobre la gespa on es barrejaven càntics i crits en anglès, xosa, afrikaans o zulú. La nació de l'arc de Sant Martí, necessitada d'alegries com deia el tècnic Rassie Erasmus, somriu per unes hores gràcies a l'esport que Nelson Mandela va fer seu el 1995.

Més continguts de