La travessia de Valero Rivera cap al cim de l’handbol mundial

BarcelonaValero Rivera Folch tornarà al Barça Lassa aquest estiu amb l’etiqueta d’estrella mundial. L’extrem, de 31 anys, que dies enrere signava un nou recital anotador davant el Montpeller (deu gols d’onze llançaments), serà un reforç de luxe per al conjunt de Xavi Pascual, que ahir va superar el Pick Szeged a la Lliga de Campions (30-25). La història del retorn del fill del mític entrenador Valero Rivera, però, ha sigut particularment complexa. “Presoner del seu cognom”, que, segons assegura el seu entorn a l’ARA, li ha brindat grans oportunitats i l’ha privat de moltes altres, l’internacional espanyol va haver de demostrar el seu nivell per arribar a guanyar-se la vida com a professional i instaurar-se en l’elit. Fins i tot per signar pel Nantes, el seu actual equip i on ha esclatat com a estrella. La poca fortuna de tenir fortuna. L’Aragó va ser la primera parada post era Barça, d’on va sortir l’any 2005 després de no establir-se a la primera plantilla. “El seu pare era l’assessor de l’equip i es va decidir que vingués -afirma Pablo Hernández, exporter amb 19 anys d’experiència a l’Asobal i company seu a Saragossa-. No el coneixia i em va sorprendre molt per la seva qualitat, el seu canell i la seva intel·ligència sobre el terreny de joc. Durant el temps que va ser al Príncipe Felipe, on jugava la meitat dels xocs, Valero va millorar mentalment i va madurar”.

Canvis necessaris

Dues temporades després, amb una relativa continuïtat i amb l’experiència que et dóna jugar competició europea (Copa EHF), el futur crac va enrolar-se a les files de l’Algesires, un equip modest dirigit per Ricard Franch (segon seleccionador de Qatar) i plagat d’exs del Barça. “Aquell any va ser clau per a ell. Va ser mèrit seu i especialment de l’equip. Valero estava molt a gust amb un entrenador que el coneixia i en un vestidor ple de catalans i d’amics”, comenta Gabriel González, el seu company de posició en aquella plantilla. “El fet de sortir del Barça va ser decisiu per a un jugador que necessitava competir, sumar minuts. A l’Aragó va fer un salt, però a Algesires va començar a moure’s a ritme top, excel·lent, amb un percentatge d’encert superior al 70%. Va poder guanyar confiança i seguretat en el seu joc”, apunta. Aquest canvi no va ser circumstancial. “Valero és un esportista que s’ha fet a ell mateix i que ha anat evolucionant físicament i tàcticament. A l’estiu, quan tots estàvem desconnectant a la platja, ell s’entrenava un dia sí l’altre també perquè havia de demostrar més que els altres, simplement per ser fill del seu pare”, afegeix González. La situació econòmica del club andalús, que acabaria desapareixent, va fer que l’extrem, en el seu millor moment, anés a parar al Guadalajara (Divisió d’Honor Plata), davant la reticència dels equips de primer nivell per apostar per ell.

Rivera va respondre als dubtes amb joc i gols (va ser el màxim golejador de la categoria) durant la seva única campanya en terres castellanes, en què va conèixer la seva actual parella, filla de Thierry Anti, entrenador del Nantes i l’encarregat de portar-lo a la Ligue Nationalle de Handball (LNH). “Tots coneixíem la seva qualitat, però no ens imaginàvem que fos capaç de fer un any tan insultantment bo i gairebé sense despentinar-se”, explica Àlex Llorens, exmembre del planter del Barça i jugador d’aquell equip. Aquest handbol, el seu, el va portar a tenir una oferta del Nantes d’Anti després d’un irregular any a l’Octavio.

El preparador, figura clau, va quedar meravellat en veure’l jugar a Vigo i va decidir apostar per ell. Acostumat a conviure amb crítiques infundades, Rivera va assumir el repte gal, trampolí a l’èxit i a la selecció. El seu pare, omnipresent durant la seva trajectòria, precisament, el va fer debutar el 3 d’octubre del 2011, quatre mesos després de fer-se un nom en el que ja és el segon millor torneig nacional del món. El català va cremar més etapes de les habituals abans de convertir-se en l’MVP de la LNH (2012), on és tota una institució, i de tocar el cel amb el Mundial 2013. En qüestió de mesos, el Palau gaudirà de la seva -ara sí- innegable màgia. El fill pròdig torna a casa.