Un accident en una mina del 1913 explica l’èxit de Gal·les

Barcelona“Si vols entendre Gal·les, escolta això: estava eufòric i he fet un petó a un nen desconegut. I la seva mare m’ha dit: jo treballava amb la teva mare!”, deia l’humorista Elis James. Gal·les ha escrit la pàgina més bonica de la seva història en arribar a les semifinals de l’Eurocopa gràcies a un equip que va fer tres gols a Bèlgica. I els tres gols els van marcar jugadors, curiosament, nascuts a Anglaterra. Però internacionals amb Gal·les gràcies als seus avis, gal·lesos.

Brian Flynn, un tècnic de la Federació, es va passar anys buscant jugadors anglesos amb arrels gal·leses. I de tots els que va trobar només Sam Vokes, l’autor de l’últim gol, va mostrar-se sorprès quan li va proposar jugar amb l’equip del dragó vermell. Mike, el seu avi, era de Colwyn Bay, però sembla que no treia pit de la seva identitat i Vokes, internacional sub-16 amb Anglaterra, va haver de refer el camí per descobrir aquesta terra. Els altres jugadors, en canvi, van mostrar-se eufòrics ràpidament. L’avi i el pare de Johnny Williams, per exemple, ja feien viatges amb la selecció gal·lesa abans de la convocatòria del seu fill.

Un capità amb arrels jamaicanes

Flynn, buscant jugadors, va anar a veure un dia el porter Wayne Hennessey i va adonar-se que al club rival un noi negre, Ashley Williams, jugava força bé. Williams és el cognom gal·lès més comú i, per si de cas, va decidir consultar si aquell noi amb part de família jamaicana també tenia arrels gal·leses. I Williams li va respondre ràpidament que sí, però per part de l’àvia i no per la del cognom. Ara aquest jugador, l’autor del primer gol divendres als quarts de final, és el capità de la selecció i ha après paraules en gaèlic. I no només l’himne, La terra dels meus pares.

Segons Flynn, Gal·les és una gran família amb fills que han marxat a Anglaterra per guanyar-se la vida. Però molts no obliden la seva identitat gal·lesa. La Federació ha treballat fort per crear un esperit col·lectiu basat en la memòria. Als jugadors de la selecció -inclosos els natius de Gal·les, com l’estrella Gareth Bale- els han fet classes d’història per conèixer el seu país. I els van explicar, per exemple, la tragèdia de Senghennydd, l’accident en què més miners han perdut la vida al Regne Unit, amb 439 morts, el 1913. Algun jugador va emocionar-se i va plorar, ja que gairebé tot gal·lès té un familiar que va ser miner a les mines del carbó.

Abans d’un partit contra Bèlgica, en aquest cas d’eliminatòria prèvia a l’Eurocopa, els jugadors van visitar un cementiri de la Primera Guerra Mundial on reposen més de 3.000 soldats gal·lesos. El 2014 als Països Baixos es va organitzar una trobada entre els jugadors i 146 nens de la població de Hertogenbosch, alliberada durant la Segona Guerra Mundial per un regiment gal·lès i on 146 soldats van perdre la vida. 146 nens per recordar els 146 morts.

Durant aquests actes es va cantar la cançó Yma o Hyd, escrita el 1981 pel músic i polític nacionalista gal·lès Dafydd Iwan. Una cançó sobre com la nació gal·lesa ha lluitat per sobreviure. Alguns jugadors van aprendre part de la cançó.

Chris Coleman, el seleccionador, ha defensat la frase “units més forts” per reflectir la germanor entre l’afició i els jugadors. I el grup musical Manic Street Preachers s’ha encarregat de fer l’himne de l’equip, que recorda totes les decepcions i derrotes del país, sobre un terreny de joc, abans de tocar el cel. A la cançó es recorda també Gary Speed, un dels millors jugadors gal·lesos, seleccionador l’any 2011, que es va suïcidar amb 42 anys després de perdre el càrrec. “La memòria és clau. Saber d’on venim, per a qui juguem, qui som -diu Coleman-. Gal·les es una terra patidora, familiar. Unida serà més forta”. S’està demostrant.