Agonia, ritme baix i sacsejada inútil

El Barça va haver de jugar des de l’agonia per culpa d’un autogol al primer minut. No hi havia marge ni per a gestions de grup ni per treure la calculadora i retallar punts al Madrid després de Mestalla. A més, veure’s amb l’1-0 va exagerar el pla de replegament i contraatac de Moyes per tornar a tombar els blaugranes a Anoeta.

Sobre aquest escenari, el Barça es va fer clarament l’amo de la pilota i la Reial Societat es va tancar. Però els blaugranes van donar poc ritme a la circulació, i la possessió es va encallar en zones de poca influència. El ritme de joc era baix i, en conseqüència, les basculacions locals semblaven perfectes. Pocs forats, poques idees per desfer l’engranatge defensiu dels bascos. Xavi i Iniesta van intentar trobar recepcions per darrere dels migcampistes de la Reial. El 4-4-2 de Moyes no sempre estava ben agrupat, però quan la distància entre línies era excessiva, el Barça no ho sabia aprofitar.

Mascherano va assumir bona part del protagonisme en la sortida de la pilota, amb conduccions que intentaven accelerar el joc a través, sobretot, de dues opcions. La primera va ser el joc directe sobre Luis Suárez, amb qui es connectava amb passades rases que l’uruguaià va haver de baixar a controlar d’esquena a porteria. Lluny del gol. Va ser imprecís. La segona va ser Montoya, donant amplitud a tres quarts de camp i arribant a l’àrea. El Barça va activar relativament tard la banda esquerra, quan la Reial va protegir-se pel sector dret, per on no patia, però per on s’intuïa que podien arribar-li els problemes. Més alliberat Mathieu, van començar a participar Alba, Pedro i Iniesta.

Amb el pas dels minuts, la Reial va perdre força per replegar-se i va despenjar un dels seus homes de dalt. El ritme de circulació blaugrana continuava sent baix i el risc defensiu era assumible per a la Reial, que a través de Canales en l’enllaç i Vela en l’arribada en carrera va espantar prou el Barça per activar el pla d’emergència. No es va fer esperar i al descans ja jugava Messi. L’argentí va agitar l’atac amb les recepcions interiors, cara a barraca, que abans havien tingut Iniesta i Xavi. Es veia a venir el gol per primer cop i Luis Enrique va aprofitar la inèrcia per donar entrada a Neymar als deu minuts. Era qüestió de seguir sacsejant coses, empènyer endavant. Acumular pólvora, els màxims elements de gol possibles. L’equip va insistir amb aquella ràbia d’Almeria, aquella fe del Madrigal o Mestalla. A cops. Però sense sort.