Capgirar les ulleres per descobrir l’esport

BarcelonaAny 1985, billar, 'snooker'. Gairebé 19 milions d’espectadors del Regne Unit van enganxar-se a la televisió per veure la final del Campionat del Món entre el campió Dennis Taylor i Steve Davis. La 'black ball' final va ser una font de rècords. L’emissió va trencar els registres d’audiència de la franja de la matinada, del canal BBC2 i de la història de la cadena anglesa en termes esportius. Va ser l’èxit de l’esport vist a través de les ulleres de Taylor, extravagants, amb la característica estructura 'upside-down', fetes amb la muntura a l’inrevés per evitar que el vidre es quedés petit en el moment d’aixecar la vista per colpejar. Era una lluita cos a cos des de l’estratègia i l’enginy, com l’atractiu exòtic dels escacs, sense floritures tècniques, amb un pla fix de la taula i la seqüència de gestos.

És un fenomen que es manté al Regne Unit, amb base neuràlgica a Sheffield, i que s’ha exportat amb comptagotes. L’aficionat tipus necessita adrenalina i ritme àgil. Espanya –que no és una excepció– està construint la seva pròpia tradició per la variant britànica del billar. Les bases es planten amb fe, sense estructures professionals ni injeccions econòmiques. És la creu d’esportistes com Aleix Melià (Barcelona, 1996), que assumeixen la precarietat amb resignació. “És frustrant. Els que competim som pocs i hem de fer un sobreesforç per mantenir la il·lusió. La lliga amateur estatal l’ha organitzat una associació de jugadors. El pes de les federacions és pràcticament inexistent. Ens hem de buscar la vida per anar a tornejos de més prestigi”, explica el barceloní a l’ARA.

L’'snooker' és exigent. Podria ser la modalitat més completa del joc del billar, entre el toc elèctric de l’americà i el dibuix de les caramboles. Es juga amb 22 boles, una de blanca per moure les altres, quinze de vermelles (valen un punt) i sis més de colors diferents segons el seu valor. Aquesta diversitat exigeix que la tècnica sigui mil·limètrica. Melià ha anat traçant un Erasmus propi i ha anat sumant coneixement. “He competit a Bèlgica, a Viena i al febrer aniré a l’Europeu. També vaig estar tres estius formant-me a l’acadèmia de Sheffield. La disciplina és molt tècnica. Has de controlar la posició, com poses la mà, amb quin ull apuntes... La tècnica és la meitat del joc. La millor manera de treballar s’aconsegueix amb l’experiència, jugant tornejos. Les coses s’han de posar en pràctica”, comenta.

El també estudiant de dret va aprendre a fixar-se un sostre realista durant l’estada a Anglaterra, i en destaca el contrast de nivell i la importància de treballar el talent des de ben petit. “Tinc força clar que amb 22 anys ja no m’hi podré dedicar. He estat a Anglaterra, he vist el nivell i està massa lluny. Ara visc l’esport com un repte personal. No ho veig com un 'hobby', no ho crec, perquè hi dedico moltes hores. Tampoc seria el motor de la meva vida, però sí que hi he fixat molts objectius”, diu, en un relat cru per a un jugador jove, referent, amb marge per seguir millorant.

Sense paraules

Melià va alimentar l’afició per herència familiar. “De petit anava a jugar amb meu pare i el meu avi a un club de 'pool' normal, la taula que trobem als bars. Jo me’n sortia prou bé. Devia tenir uns vuit o nou anys i vèiem les competicions de 'snooker' per la televisió. El meu pare em deia que encara era petit per a aquestes taules, perquè són més grans. Amb 14 anys m’hi va dur i fins ara. Va ser provar-ho i descobrir que era la meva passió”, assegura. Entre el Barça, Messi i Taylor, el barceloní va quedar-se amb el glamur del billar: “En aquell moment jugava a futbol a l’escola amb els meus amics. Vaig decidir deixar-ho i centrar-me en el tac i les boles. Jo havia fet golf, però no m’avorria. El billar és semblant, més petit, però més excitant. Em va fascinar”, afirma, tocant l’essència de l’esport: “Ho vaig sentir. No sabria com explicar-ho”.