Futbol
Esports 08/07/2021

Anglaterra es treu un pes de sobre tornant a una final 55 anys després

Els deixebles de Southgate necessiten d'un polèmic penal a la pròrroga per superar els danesos (2-1) i es veuran les cares amb Itàlia

3 min
Kane, celebrant el gol del triomf dels anglesos

Barcelona55 anys esperant. Però, finalment, Anglaterra torna a ser en una final. Mig segle després de guanyar el seu únic títol, el Mundial del 1966 al vell Wembley, els anglesos jugaran per primer cop la final de l’Eurocopa aquest diumenge contra Itàlia al nou Wembley. Un gran cartell final per a una gran Eurocopa. Una final inèdita entre dues seleccions gegants, que solien sumar més decepcions que alegries, a l’Eurocopa, perquè els italians només tenen la del 1968. Una de totes dues, però, aconseguirà canviar la seva història.

Ara, tal com li va passar a Itàlia, Anglaterra es planta a la final cansada i amb la por al cos. Si tant anglesos com italians van arribar a les semifinals engrescats, a les semifinals es van deixar part del crèdit guanyat. Anglaterra va passar-ho malament contra una Dinamarca meravellosa (2-1), que marxa a casa queixant-se del polèmic penal que va decidir el partit a la pròrroga. En el temps suplementari, però, els anglesos, amb més cames, ja dominaven a plaer gràcies al caràcter d'un Harry Kane que no ha deixat de créixer en el torneig. La seva pròrroga va ser gairebé perfecta. Però sempre quedarà la taca del penal, massa dubtós, just ara que la tecnologia hauria d'evitar situacions com aquesta.

L’Eurocopa descentralitzada, en què algunes seleccions com Dinamarca han creuat el continent de punta a punta mentre els anglesos gairebé mai han sortit de l’oest de Londres, s’ha encaparrat en lligar els aficionats a les seves cadires, incapaços d’abandonar uns partits elèctrics. La segona semifinal, com la primera, no va decebre, amb una nova pròrroga, com si els futbolistes estiguessin disposats a sacrificar-se, quedant-se sense aire als pulmons, per donar més espectacle a uns aficionats que han passat molt de temps enyorant un espectacle així.

La màgia de Damsgaard

Anglaterra, amb el suport de més de 60.000 aficionats, havia imaginat que el partit seria bufar i fer ampolles. Però els danesos són especialistes en l’art d’abaixar els fums als equips més grans. I malgrat patir en els primers 15 minuts de joc, de mica en mica es va ennuegar amb la seva proposta de joc ofensiva. I en una d’aquelles històries que semblen faules per a nens de Hans Christian Andersen, Damsgaard va encarregar-se de ser el primer jugador a batre Pickford amb un xut de falta preciós. Damsgaard, un jovenet amb ulls de trapella que estava jugant de titular perquè el cor del capità de l’equip, Eriksen, va aturar-se durant uns minuts en el partit inaugural. I ell, que ocupa la seva posició, va encarregar-se que Anglaterra encaixés el primer gol en una Eurocopa en què, fins ara, ningú els havia marcat.

La reacció anglesa, però, va arribar ben ràpid, liderada naturalment per Harry Kane, un davanter centre que sap interpretar el joc quan surt de l’àrea. Amb criteri, va filtrar una passada a l’espai perquè, tot cames, Saka la fes seva abans de centrar al cor de l’àrea, on Kjaer va marcar-se en pròpia porta. Els anglesos haurien pogut marcar més gols, especialment gràcies al domini del joc aeri de Harry Maguire, però cada cop de cap seu l’aturava Kasper Schmeichel. Es coneixen bé, ells dos, perquè van ser campions de la Premier amb el Leicester City. Les aturades del porter danès, el fill del porter de la Dinamarca campiona de l’Eurocopa del 1992, van allargar l’emoció després de 90 minuts en què Dinamarca mai es va trencar, tot i perdre jugadors per lesió, com el central Christesen, i tenir les cames més cansades.

Gareth Southgate tampoc va saber reaccionar, des de la banqueta. Mentre Dinamarca feia cinc canvis, ell tot just en feia un, dubtant en com canviar el partit tot i tenir una banqueta plena de talents. No seria fins a la pròrroga quan donaria minuts, finalment, a la poesia de Foden i la grapa de Henderson, per anar tancant a la seva porteria una Dinamarca que, de mica en mica, assumia que el millor era intentar arribar als penals com fos. Si durant els 90 minuts Dinamarca havia provocat un tall de digestió als deixebles de Southgate, a la pròrroga es va jugar sempre al voltant d’una mateixa porteria. I el gol del triomf, com es podia esperar, el va marcar Harry Kane. El seu quart en el torneig, tot i que amb polèmica. Sterling va forçar un penal dubtós quan, al notar un lleuger contacte, va caure desplomat dins de l'àrea. El col·legiat neerlandès va caure al parany i al VAR, no el van rectificar. Kasper Schmeichel, l'heroi tràgic de la nit, va arribar a aturar el penal de Kane, però aquest va encendre el cor de milions d’anglesos a l'aprofitar el rebuig. 55 anys després, han tornat a una final. Patint, esclar. I deixant en el camí una Dinamarca que va dignificar el futbol des del seu debut, el dia en què van fer pinya al voltant del seu capità caigut, fins a una eliminació polèmica.

stats