Quatre històries de superació del Barça més desconegut

BarcelonaEl Barça és més que un club. Així ho diu el seu lema i així ho intenta transmetre a través de les seccions. Però més enllà del bàsquet, l'handbol, el futbol sala i l'hoquei patins, hi ha les seccions amateurs. Una d’aquestes disciplines en què el conjunt blaugrana triomfa, és l’atletisme. En els passats campionats d’Espanya, celebrats a inicis d’agost a Tarragona, l’entitat catalana es va penjar un total de quatre medalles: Héctor Santos (or en salt de longitud), Bernat Erta (or als 400 metres), Carmen Rosales (bronze en salt de longitud) i Pablo Sánchez-Valladares (bronze als 800 metres). Uns metalls que, més enllà del valor esportiu, amaguen històries de superació al darrere.

És el cas d'Héctor Santos. Fa un any no podia pràcticament córrer després de patir una ruptura del menisc extern. La primera operació es va complicar fins al punt d’haver de tornar a entrar a quiròfan al cap de quatre mesos. Va ser un cop dur, ja que això li va fer perdre qualsevol opció de ser als Jocs Olímpics de París. La sang s’havia menjat part del lligament creuat anterior i del cartílag. Tot plegat va fer que es plantegés retirar-se. “El novembre de l’any passat n'estava convençut, ho vaig parlar amb el meu agent perquè no aguantava més. Arribava un punt en què no podia ni caminar després d’agafar el cotxe. Els vaig demanar als metges poder fer vida normal, ja no tornar a saltar”, explica l'esportista Santos. 

El Barça va ser clau perquè canviés d’opinió. Després d’una trucada amb Vicente Egido, fins fa uns mesos responsable de la secció, l’atleta va rebre el suport de l’entitat, que el va renovar amb les mateixes condicions malgrat no haver pogut saltar en tot l’any. “Va ser un canvi de mentalitat. A més vaig conèixer un fisioterapeuta, Álvaro Otero, amb qui vaig tenir un canvi en l’alimentació. Vaig començar a millorar i a poder entrenar de nou”, explica. Santos va tornar a saltar a inicis d’aquest 2025 i a Tarragona tot va sortir rodat. “Va ser força inesperat, és el primer campionat d’Espanya que guanyo. Des de l’escalfament ja em vaig començar a trobar molt bé i vaig tenir la sort d’aconseguir l’or per un centímetre. Molt content per tancar d’aquesta forma el bucle de lesions”, conclou.

Un cas similar és el que ha viscut Bernat Erta. Fa cinc anys va proclamar-se campió d’Espanya, però durant aquest procés, tot i ser subcampió d’Europa i del món, ha viscut moments complicats per culpa de les lesions. “El més difícil va ser l'any passat. Quan semblava que sortia del bucle em vaig trencar el quàdriceps i em va deixar sense opcions d’anar als JJOO de París”, explica Erta. A més, les lesions van provocar que New Balance no el renovés. El Barça, però, li va donar l’opció de tornar al club on s’havia format. “Em van acollir sense pressió, si m’hagués anat malament, ells també haurien estat encantats. Al final ha sortit bé per totes dues parts”, afegeix.

També va ser una jornada de reivindicació per a Pablo Sánchez-Valladares, que després de quatre anys sense pujar a un podi va aconseguir el bronze als 800 metres. En el seu cas el problema no han sigut les lesions, sinó la mentalitat. “Jo vaig arribar sent molt jove dels Jocs Olímpics de Tòquio. En aquell moment et penses que et menjaràs el món, però la realitat és que si no hi ets tu, hi haurà uns altres dos. Penses que sempre seràs internacional, però si no t'entrenes fort, et superen”, confessa Sánchez-Valladares. Gràcies al seu nou entrenador, Uriel Reguero, va aconseguir canviar la mentalitat i esforçar-se fins al punt que, a falta que surti la llista oficial, estarà al mundial de Tòquio del pròxim mes de setembre.

Per què el Barça?

El Barça ha estat clau en la carrera dels tres esportistes. Malgrat ser un club poliesportiu i molt gran, tots destaquen la relació propera dels dirigents amb els atletes. “Qualsevol problema que tinguem truquem personalment als responsables, que s’involucren molt en la nostra preparació”, explica Santos. “La gran diferència és que no ets un número. A una marca esportiva, si un any et va malament ja no els interesses. Al Barça hi ha una relació molt més propera”, afegeix Erta, que ha viscut les dues cares de la moneda. “Econòmicament el club no està en el seu millor moment i podria estar guanyant força diners a altres llocs, però la proximitat dels dirigents fan que et quedis”, confessa Sánchez-Valladares.

Marc Egea Vives, el nou director tècnic després d’agafar el relleu de Vicente Egido, admet que la situació econòmica ha obligat a retallar el pressupost, però assegura que l’aposta continua sent ferma: “El gran estàndard que tenim és Yulimar Rojas, campiona olímpica”. Ara bé, s’han pres mesures com la renúncia a competir a la Divisió d’Honor d’atletisme. “Nosaltres som força contraris al format d'avui [dues jornades prèvies en què cada club pot portar dos atletes per prova i una jornada final amb un atleta per prova]. Això i la reducció de pressupost va comportar la renúncia a la competició. Aquesta temporada hem guanyat la Segona Divisió, però renunciarem a pujar a Primera, ja que té el mateix format que la Divisió d’Honor”, afegeix Vives. Mentrestant, el Barça, que té en nòmina 211 atletes amb fitxa federativa, se centra ara en la creació d’un equip sub-20 potent amb atletes majoritàriament de Catalunya. “És l'aposta que tenim ara per crear una mica d'identitat i de base”, remarca Vives.