BARÇA

L’autocrítica i la ràbia que esbotzaran noves portes

Al Barça li queda camí per fer, i és una bona notícia, sempre cal caminar i avançar

Abans de la victòria, sempre hi ha la derrota. Així sol passar a la vida. El dia que triomfes, recordes els blaus de les ensopegades. Abans de Wembley el 1992, hi va haver uns penals a Sevilla i uns pals a Berna. Perdre a Budapest formava part de la lògica, tot i que fer-ho d’una manera tan clara carregarà de raons els oportunistes. Per arribar un dia a veure una capitana blaugrana aixecant una copa, calia passar per aquesta etapa, malgrat que el Lió, implacable, va tornar a demostrar per quina raó és l’equip professional que ha creat una tirania més llarga a l’esport europeu. Queda camí per fer. I és una bona notícia. Sempre cal caminar, avançar.

Potser el Barça va arribar a una final abans del previst, evitant jugar contra angleses i el PSG als quarts de final i les semifinals. Potser havia de ser així. Però de la final de Budapest en quedarà un grup de dones unides, en una rotllana, amb cara de pocs amics per haver fallat en els primers 30 minuts. No s’avança només amb paraules dolces, dient que s’ha donat la cara. S’avança amb autocrítica, i les primeres a fer-ho eren aquest grup extraordinari de dones que a la segona part van decidir guanyar els duels individuals que havien perdut a la primera. Una segona meitat en què Aitana Bonmatí va guanyar curses a Van de Sanden, en què Mapi León va anticipar-se Hegerberg, en què Oshoala no va parar fins a trobar el seu gol, en què Vicky Losada va posar ordre. Si aquells que no havien vist mai un partit del Lió volen criticar el Barça, que no es tallin. Aquestes crítiques són part del camí per seguir cremant etapes, per convertir aquestes llàgrimes en unes alegries que, de mica en mica, s’acosten a un club que aposta per aquest equip des dels despatxos amb valentia, tal com ho van fer a Lió fa més d’una dècada. Els temps estan canviant tan ràpid que viure-ho en directe val la pena.

Més continguts de