Els peus de Josep Maria Bartomeu
BarcelonaJosep Maria Bartomeu és un president feliç. L'any 2015 les coses han sortit bé. Va guanyar clarament les eleccions, ha aconseguit mantenir el rumb i l'equip de futbol ha fet un pas endavant respecte a les dues darreres temporades, i ha arribat a un nivell de joc i resultats superat, només, per aquell dels sis títols de Guardiola. Un 5 de 6 que omple el pit del president.
Bartomeu ha celebrat els èxits d'aquest any amb la premsa. Després del seu discurs, s'ha passejat entre els periodistes, proper i rialler, explicant que no podrà menjar els canelons per Sant Esteve, ja que marxa a recollir un premi a Dubai amb Messi. Admetent que encara no s'ha recuperat del viatge de tornada de Tòquio, amb un vol de 15 hores que no semblava acabar mai. Bartomeu sembla feliç.
Al seu discurs, amb un bon domini dialèctic, ha recordat com el Nadal d'ara fa un any advertia que aquest any seria clau. Ha remarcat els èxits aconseguits i ha enviat cap al 2014, cap al passat, cap a la gestió de Rosell, els problemes amb la FIFA i amb Neymar. Els casos encara no s'han tancat (el de la FIFA, per dies), però l'origen està lluny i Bartomeu posa l'accent en el present i en el futur. En la seva seva gestió.
Bartomeu ha treballat fort. Busca tancar els millors acords comercials (Qatar, Nike i noves marques), ha renovat sectors com el de màrqueting buscant nous professionals reconeguts per la seva fama, no pas per ser amics d'un directiu, impulsa el pla de l'Espai Barça amb calma i gaudeix en veure com la convivència dins del vestuari és modèlica. Els canvis a la directiva semblen funcionar. Faus i Freixa formen part del passat, Arroyo treballa fort l'àrea econòmica. Només alguna relliscada de Cardoner, com aquella amb Marina Rosell, crea petits problemes.
Arriba el Nadal i la directiva viu el millor moment. Han passat situacions complicades. Arriba el fred i Bartomeu es pot tapar, feliç, amb la manta dels cinc títols. Però tapant-se se'n adona que els peus encara li queden descoberts. L'economia del Barça encara és fràgil: costa molt pagar els sous que permeten tenir aquests jugadors. L'equilibri salarial s'aguanta per poc i calen més ingressos just quan es vol construir un nou estadi. A La Masia, cal acabar d'ordenar les coses per garantir que l'estil no es negocia.
Ser president del Barça és com ser president del govern: no existeix la calma ni el consens. Sempre hi han focs per apagar, sempre hi ha feina per fer. Però, de moment, Bartomeu tira endavant amb una rialla a la cara. L'equilibri, però, és fràgil. No hi ha temps per gaudir dels títols.
