Les millors del món condueixen el Barça cap a la glòria

BilbaoSi el rol de l’afició es tingués en compte en el futbol, el Barça hauria guanyat per golejada a Bilbao. Abans fins i tot de començar. És difícil veure un ambient tan incondicional de suport a un equip com el que van tenir les blaugranes en la final de la Champions. Però això va de marcar gols i a la gespa tot va ser molt diferent. Va tocar patir fins al final, tenir un punt de sort i acabar demanant l'hora per derrotar l'Olympique de Lió i trencar per fi el malefici dels duels contra les franceses. Que el resultat final fos de 2 a 0, amb els gols d'Aitana i Alexia, no volia dir per res del món que l'empresa hagués estat senzilla.

La imatge d'Alexia, celebrant el gol traient-se la samarreta; la de la banqueta sortint disparada per festejar el títol, la mirada emocionada de Jonatan Giráldez o les blaugranes fent el número quatre amb els dits van ser algunes de les més destacades d'una jornada inoblidable. El Barça ha completat una temporada perfecta guanyant tot el que es podia guanyar. Lliga, Copa, Supercopa i, finalment, Champions. Quatre de quatre per un equip que no coneix la paraula impossible. I perquè no hi ha més títols per disputar.

Trencar el malefici

El final va ser feliç, la tercera Champions del club i la segona consecutiva, tot i que no va ser fàcil espolsar-se els fantasmes de l’OL, l’equip que va guanyar el Barça en les dues finals europees en les quals s’havien trobat, a Budapest i a Torí. Sempre, sent superiors en tots els aspectes, sobretot el físic. A Bilbao, en canvi, les blaugranes van saber equilibrar la balança i jugar de tu a tu contra unes rivals que tenien a parts iguals qualitat individual i fortalesa física.

Jonatan Giráldez, que disputava l’últim partit com a tècnic culer, va intentar guanyar la partida a partir del mig del camp, on va introduir Mariona per mirar de tenir més superioritat. I també per les bandes, buscant la profunditat i la centrada. Per això va apostar per Rölfo en el lloc d’Ona Batlle. Però al primer temps, qui va tallar el bacallà va ser Graham, que es va encarregar de fer despertar les seves companyes amb una primera ocasió que no va anar entre els tres pals per ben poc. Els primers minuts havien estat molt delicats per al Barça, aculat i sense recursos davant la sortida en tromba de l’OL. Amb l’ocasió de la noruega es van equilibrar les forces, les blaugranes van recuperar la pilota i van començar a construir accions amb cara i ulls. Però, com ja va passar en les semifinals contra el Chelsea, la producció al mig del camp no es veia recompensada amb gols. Ni tan sols amb ocasions clares. Graham s’encarregava de rebre molt sovint a l’espai per encarar Bacha a la banda dreta, tot i que les seves centrades gairebé mai les podia rematar Salma.

La jove velocista blaugrana estava molt sola en la punta d’atac i les defensores franceses s’anticipaven sense gaires problemes. Tot i així, Salma va poder connectar un parell de xuts interessants, però forçats i que no van suposar, a la pràctica, cap perill per a Endler. La portera de l’Olympique va jugar amb una comoditat relativa fins als darrers minuts del primer temps, quan el Barça, ara sí, atacava sense complexos i tenia les millors ocasions abans del descans, amb tirs de Graham i Mariona.

Va ser un partit tens, perquè una final igualada no s’entén sense jugades al límit i certa polèmica arbitral. L’anglesa Rebecca Welch va caure en la trampa, no va establir un criteri clar en les faltes i les futbolistes li van pujar a l’esquena. La pressió de la graderia va fer la resta. Tot plegat va desembocar en alguns errors d’apreciació notables que van despistar tothom. Era un escenari que, en general, afavoria l’equip francès. No va ser fins ben entrada la primera meitat que el Barça va entendre que havia de posar una marxa més, especialment en els duels individuals.

Aitana marca les diferències

Semblava que l'OL estava còmode, que resistia bé les envestides blaugranes i que en qualsevol arribada podria anotar el gol de la victòria. Però després de dues derrotes, a la tercera li tocava al Barça. I així va arribar una passada a l'espai de Mariona cap a Aitana, que va encarar i va rematar al segon pal. La sort li va somriure, perquè una defensa va desviar lleugerament la pilota, que va entrar al fons de la xarxa. San Mamés, ple com un ou i amb un percentatge de públic exageradament favorable al Barça, gairebé es va ensorrar.

Les franceses no van tenir més remei que jugar-s'ho tot a una carta: atacar com no havien fet abans. I van estar a punt d'empatar. Sort que Cata Coll, una portera en estat de gràcia, va dir que per allà no passava cap pilota. La solidesa defensiva de les blaugranes va fer la resta. Totes es van arremangar en defensa. Totes apareixien a l'ajuda. També l'entrenador, que donava oxigen a l'equip amb canvis per compensar un partit on l'exigència física va ser màxima. Els minuts se li esgotaven a un OL que va acabar jugant més amb el cor que amb el cap. I quan les franceses esgotaven els últims cartutxos al descompte, Alexia, que havia sortit al tram final, va agafar una pilota a l'àrea i la va rebentar al fons de la xarxa. Van marcar les dues Pilotes d'Or però el mèrit va ser col·lectiu. La final havia de ser i va ser per al Barça.