A totes les temporades hi ha tres o quatre partits foscos. Dies d'aquells que fan mandra i en què no surt res de res. O que veus la victòria tan fàcil que t'adorms i acabes perdent. És el que sempre se n'han dit accidents. Ara bé, quan passen tan sovint ja no són accidents, sinó un problema estructural. I si passen sistemàticament contra rivals més febles, llavors el problema és bastant greu.

Costa definir què li passa al Barça perquè és una suma de moltes coses. Potser els resultats van arribant a casa però no a fora, on s’han perdut tres partits, se n’han empatat dos i només se n’han guanyat tres. I un d’ells, patint el que no està escrit contra un rival com l'Slavia de Praga. De fet, aquell dia Ter Stegen va aixecar la veu, va fer autocrítica i va dir que “calia parlar d’algunes coses” al vestidor, unes paraules que no van agradar als seus companys ni a l’entrenador, que va venir a dir que la roba bruta s’havia de rentar a casa.

És comprensible que el vestidor es refugi en el seu búnquer per parlar dels problemes i solucionar-los. Però calen fets, no paraules. Per això, que després del 3-1 surti Busquets i digui que per a ell va ser un duel “igualat” i que el resultat li havia semblat “excessiu”, a més d’un li entren ganes de trinxar-ho tot. Després d’un inici nefast a domicili, semblava que a Getafe i a Eibar el Barça començava a corregir el rumb, però a Praga van tornar els problemes i l’equip va acabar de naufragar al Ciutat de València. Ahir el problema no va ser de falta de punteria, ni culpa de l’àrbitre, ni d’una vermella al primer temps, ni res d’això. Va ser un problema d’actitud, de com encarar el partit, de ganes, de plantejament, de concentració.

L’inici de temporada ha sigut dolent, com ho va ser el de la temporada passada. Però l’any passat l’equip va aprendre dels errors i va acabar agafant una velocitat de creuer que li va servir per guanyar una nova Lliga, però no per a la Champions. Aquella derrota a Anfield deixava la sensació –a l’entorn i a molts sectors del club– que calia fer una gran revolució. Però el president va agafar el toro per les banyes i, amb el suport de tècnic i vestidor, van creure que no n’hi havia per a tant. Que amb Griezmann i De Jong, i amb una mica de xapa i pintura, el Barça tornava a ser candidat a tot. Permeteu-me que ho posi en dubte. No per qualitat ni professionalitat: penso que ja no n’hi ha prou amb el que ens ha dut fins aquí. La inèrcia guanyadora s’ha acabat. Calen altres coses.