Barça

Un Atlètic 5.0 més creatiu

Simeone reorganitza el seu equip en un 4-3-3 que li aporta més recursos en fase ofensiva contra rivals a qui ha de dominar

Ha costat desplegar el nou Atlètic de Madrid, però després d'alguns mesos de dubtes tàctics sembla que Simeone comença a ensenyar el que ha pensat per a la seva cinquena temporada al Calderón. I no és senzillament seguir reciclant el pla que li ha anat funcionant fins ara. No. L'argentí fa pinta d'haver volgut enriquir el seu equip amb nous matisos que el converteixin no només en un equip sòlid en defensa que sap sortir al contraatac, sinó que vol ser també un conjunt capaç de derrotar els rivals que li cedeixin la iniciativa.

I té tota la lògica, perquè és on havia patit més la temporada anterior per l'absència d'una idea col·lectiva que generés prou confiança en escenaris tancats que l'obliguessin a ser creatiu. L'interrogant és quina part d'aquesta evolució ha vingut 100% provocada i quina ha estat condicionada pel rendiment dels nous fitxatges.

En les últimes setmanes, Simeone ha adaptat el seu 4-4-2 per reestructurar-lo en un 4-3-3 ple de matisos. És la solució més còmoda per organitzar les peces al mig del camp, on Koke, Saúl o Óliver Torres estan sent el complement constructor a l'omnipresència de Gabi (que s'ha de multiplicar sense Tiago, lesionat de gravetat). Les dificultats per consolidar una figura a la punta d'atac ha acabat de condicionar aquesta formació, que treu el millor de la mobilitat de Vietto o Fernando Torres i de l'amplitud de Carrasco. Potser Griezmann, allunyat del centre per situar-se a la banda, és qui podia quedar més perjudicat, però la llibertat que Simeone dóna al francès el segueix fent la referència ofensiva de l'equip.

L'adaptació no ha debilitat la fiabilitat defensiva de l'Atlètic. Els matalassers s'ordenen en un 4-5-1 (o 4-1-4-1, a efectes pràctics) quan no tenen la pilota. I continuen prioritzant la defensa de l'espai central i expulsant el rival als carrils laterals.

Els homes de fora baixen per alinear-se amb els migcampistes i deixen en mans dels interiors la feina d'ajudar el punta en la pressió als centrals. Koke és l'home més agressiu en aquest salt a la pressió, que ara és menys contemplativa que en altres etapes, i que equilibra Gabi en l'última parcel·la.

L'esperit segueix sent el de mossegar i ser especialment intensos sobre la pèrdua. I tornen a ser Koke i Gabi els elements clau per canviar el xip i ofegar el rival quan acaba de recuperar la possessió.

La idea, però, és que aquest nou 4-3-3 matalasser doni més consistència a la fase ofensiva de l'Atlètic. Koke ha guanyat pes en l'organització de l'equip en atac i Simeone aprofita el desig participatiu de l'enèrgic migcampista.

A la seva expansió, se li afegeixen sobretot dos moviments: l'empenta endavant de Filipe Luis, a qui se li reclama ser aquell lateral esquerre amb pes real en la fase ofensiva, i les aparicions interiors de Griezmann, que sempre que pot abandona la banda per aparèixer en els espais que allibera el punta. D'això i de l'amenaça constant a l'espai de la resta d'atacants viu l'Atlètic a camp rival.

Fins i tot amb els canvis, l'Atlètic no seria l'Atlètic sense que la transició ràpida fos un dels plans preferits. Els matalassers continuen podent (i volent) córrer al contraatac quan sorgeix l'oportunitat.

És un Atlètic més creatiu, més complet, més preparat, més versàtil. Si serà un Atlètic capaç de competir la Lliga el Barça (i al Madrid), s'haurà de veure al llarg de les 38 jornades, com també caldrà comprovar fins a quin punt consolida la nova idea Simeone per quan torni a enfrontar-se al Barça.