Eugeni Xammar, un directiu del Barça amb 15 anys i 8 mesos

BarcelonaEl 17 de setembre del 1903 els socis del Futbol Club Barcelona, reunits en junta general al Gimnàs Solé, escollien per majoria de vots una nova junta directiva encapçalada per Arthur Witty Cotton com a president. La resta de la junta eren George Meyer (vicepresident), Josep Llobet (tresorer), Josep Quirante (secretari), Bartomeu Terrades (vocal) i Eugeni Zamà [sic] (vicesecretari). La comissió esportiva la integraven Hans Gamper, Udo Steinberg, George Meyer i Bernat Lassaleta com a cap de material. La notícia, apareguda a Los Deportes del dia 27 de setembre del 1903, no té res d’estrany si pensem que en aquells temps els socis del club se’n fan per poder jugar a “ football ”, ja que és obligatori ser soci per practicar l’esport de pilota. I tampoc si mirem els noms de tots els integrants d’aquella directiva, tots ells jugadors en actiu i quatre dels quals ja havien format part de l’equip que el 1899 va jugar els primers partits del club. Però la sorpresa de l’article és un nom: Eugeni Zamà. Aquest personatge no figura en cap partit dels disputats pel primer equip del FCB aquells anys.

Los Deportes del 29 de novembre dona una explicació exhaustiva dels primers partits que es juguen en el concurs organitzat per l’Associació de Clubs de Barcelona, que esdevindrà el Campionat de Catalunya de Futbol, que jugaran 10 equips de la ciutat. Un cop acabat ens explica que fora de concurs se n’ha disputat un entre els quarts equips del Salut i del FC Barcelona, amb resultat final de 7 a 0 favorable al primer. En l’alineació d’aquell quart equip hi figura un tal Xammà. Igualment, amb data del 28 de febrer del 1904 i al mateix mitjà, apareix un partit jugat al Velòdrom de la Bonanova entre l’Iberia i el Català arbitrat per un tal Xammar. Recordem que en aquells anys era absolutament habitual que els jugadors arbitressin partits d’altres equips.

Fins aquí el que ens diuen les hemeroteques. ¿Podria ser que a Los Deportes del 17 de setembre haguessin escrit malament el cognom Xammar? El 1924, Daniel Carbó Santaeulària -un periodista que signava amb el pseudònim Correcuita- publica la primera història sobre el Futbol Club Barcelona. En el text descriu de manera fefaent els partits jugats pel primer equip del club i detalla les diferents assemblees i juntes directives que s’hi succeeixen. I confirma la sospita: Eugeni Xammar forma part de la junta directiva des del 17 de setembre del 1903 fins al 23 de setembre del 1904, quan s’escull una nova junta. Igualment, Albert Maluquer, en la seva Historia del Club de Futbol Barcelona, de l’any 1949, en la ressenya que fa de totes les directives que han passat pel club fins aleshores, ens inclou el nom d’Eugeni Xammar.

Un saltataulells de Barcelona

¿Eugeni Xammar, el periodista, corresponsal de La Veu de Catalunya i La Publicitat a Berlín, el col·laborador d’El Be Negre i Ahora? ¿El treballador de la Societat de Nacions i encarregat de premsa de l’ambaixada republicana a Berlín i París? ¿El cronista internacional que va visitar el front britànic de la Gran Guerra, que va entrevistar, presumiblement, Adolf Hitler l’any 1923, que va visitar la Unió Soviètica amb el seu amic Josep Pla i que va retratar l’ascens del nazisme deu anys després? ¿Eugeni Xammar, directiu del Futbol Club Barcelona? ¿I amb només 15 anys i 8 mesos? Doncs sí. Al Fons Xammar de l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva una fotocòpia de l’acta de l’assemblea en què és escollit, redactada ja en català l’any 1903, i on el seu nom apareix perfectament escrit. Entre el periodista i el FC Barcelona hi ha, doncs, una estreta relació.

Eugeni Xammar i Puigventós neix a Barcelona el 17 de gener del 1888, l’any de l’Exposició Internacional que obre Barcelona al món. En morir el pare, la família es trasllada a l’Ametlla del Vallès, d’on provenia la nissaga. Hereu d’una casa arruïnada i sense futur, aviat es trasllada a la ciutat per guanyar-se la vida. El 2 d’abril del 1902 entra a treballar com a dependent -“saltataulells”- a l’empresa cotonera Sucesores de Buenaventura Brutau, una indústria tèxtil sabadellenca que tenia oficines i magatzem a Barcelona, en concret al carrer d’Aragó, just davant de l’església de la Concepció. L’empresa havia estat fundada per Bonaventura Brutau, avi matern del que havia estat segon president del FCB, Bartomeu Terrades i Brutau, i que en aquells moments gestionava l’empresa familiar juntament amb els seus oncles, Jaume i Bonaventura Brutau i Manent. L’empresa tèxtil havia tingut fàbriques també a Montcada i a Sant Jaume de Llierca, abans anomenat Palau de Montagut.

Nascut el 1874 i fill de Bartomeu Terrades i Mont i d’Àngela Brutau i Manent, Bartomeu Terrades i Brutau era l’únic home de quatre germans: l’Àgueda, la Maria Rosa, la Josefa i ell. De molt jove l’havien enviat a estudiar a l’estranger: a Mulhouse, Roubaix i Lilla, a França, i a Winterthur, a Suïssa, curiosament la ciutat natal de Gamper. A França ja havia jugat a futbol. Tenia un excel·lent francès, i un anglès i alemany prou fluids. A més del món tèxtil, va ser pioner en la construcció de màquines de corrent altern amb la constitució el 1911 de la societat anònima La Electricidad a Sabadell, juntament amb els seus oncles, Jaume i Bonaventura. Ja l’abril de l’any anterior havien constituït, tots tres, la societat Electra Brutau a Sabadell amb un capital de tres milions de pessetes de l’època. Estava casat amb Pilar Soler Julià, germana del doctor Joan Soler Julià, que va ser amb posterioritat vicepresident del club durant la directiva de Josep Sunyol, just abans de la Guerra Civil, i, un cop acabada, president de la junta gestora durant l’any 1939. Terrades va tenir deu fills. Era d’una família molt religiosa, com ho mostren les vinculacions de la mare i les germanes en molts dels actes eclesiàstics que es van celebrar a la ciutat durant molts anys.

Però Bartomeu Terrades va deixar un llegat impressionant a la ciutat. El seu pare, Bartomeu Terrades i Mont, havia comprat els solars compresos entre els carrers Diagonal, Rosselló, Roger de Llúria i Bruc. En morir el pare, i amb part del llegat que va heretar, va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch la construcció d’un habitatge per a les seves tres germanes, totes solteres. I el resultat va ser la Casa Terrades. Construïda entre el 1903 i el 1905, l’anomenada popularment Casa de les Punxes és un edifici d’aspecte de castell medieval amb elements que recorden l’arquitectura gòtica europea. Evidentment, el nom de Casa de les Punxes ve donat per la gran quantitat d’elements punxeguts que conté la façana i la teulada. En aquesta casa -construïda tota de totxana vista-, a la banda de Rosselló hi ha un element decoratiu en forma de plafó amb la llegenda de sant Jordi i el drac amb la inscripció “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. El polític Alejandro Lerroux va arribar a dir, en veure la placa: “ Este edificio es un crimen contra la nación española ”. El cert és que el plafó va sobreviure al franquisme i a la dictadura davant mateix d’una comissaria de policia i del domicili de l’exalcalde de Barcelona José María de Porcioles. La relació entre Bartomeu Terrades i Josep Puig i Cadafalch no va acabar aquí. El 1904 li va encarregar una nova obra. La construcció del Mas Sobrevia o Granja Terrades al municipi de Seva, a la comarca d’Osona, i posteriorment el panteó de la família Terrades-Brutau al cementiri de Montjuïc.

En Bartolito i els amics

Eugeni Xammar recorda a les seves memòries “un jove de vint-i-cinc anys, Bartomeu Terrades (altrament dit Bartolito)”, i “dos joves companys -Pere Cabot i Eusebi Costa-, que tingueren una certa influència, certament, sobre les meves idees, les meves aficions i, per tant, sobre la meva vida mateixa”. Tots quatre treballaven a la mateixa empresa encara que amb càrrecs ben diferents. Cabot, nascut el 1877 i fill d’una família benestant originària de Can Cabot de Cabrils, una casa que encara avui es conserva, dedicats al transport naval i a l’explotació d’alzines sureres, company de batxillerat de Bartolito Terrades, treballava a Sucesores de Buenaventura Brutau com a encarregat de facturació. Simpatitzant de la Unió Catalanista i lector de La Renaixença, introdueix Xammar en el catalanisme -“Jo he romàs sempre i soc encara avui un home fidel als principis irreductibles de la Unió Catalanista”, escriurà seixanta anys després-, en les funcions d’òpera del Liceu, en el billar i en la pràctica esportiva. Amb el seu amic Terrades, Cabot era membre del FCB, el 18 de novembre del 1902 és qui signa els estatuts del club que es presenten al registre d’associacions del govern civil, i va ser l’encarregat de convèncer la mare d’Eugeni Xammar perquè financés les dues pessetes de quota de soci del Futbol Club Barcelona. Com hem dit anteriorment, en aquells anys inicials del Barça, la condició de soci era indispensable per poder jugar i, alhora, eren aquests socis jugadors els que formaven part de la junta directiva. “Presentat per Pere Cabot vaig ingressar al Football Club Barcelona pel gener de 1904, vaig jugar de mig dreta al tercer equip. La meva carrera esportiva fou poc remarcable, era víctima, cada dos per tres, d’uns enrampaments que no em deixaven continuar jugant, però la meva carrera política, en canvi, fou brillant: a la junta general del mateix any 1904 em van elegir vicesecretari de la junta directiva, mentre en Bartolito Terrades -el meu amo- s’havia d’acontentar amb un modest càrrec de vocal encarregat del material, un material que amb prou feines existia, puix que si és cert que els tres pals de fusta per construir la porta de gol eren de la nostra propietat, la rella i el picot que empràvem per a plantar-los eren propietat de l’amo de la casa de pagès que, a tres cents metres del camp, ens servia de vestidor”. Sens dubte es refereix al mas Can Sabadell, a prop de l’avui passeig Maragall on el FCB va tenir el camp anomenat d’Horta. Cabot mor el 28 d’agost del 1907 a causa del tifus, amb 31 anys i un fill. Havia deixat de jugar a futbol un cop casat, anys abans, ja que a la seva dona no li feia el pes que anés a l’Hotel Casanovas, el lloc on el FC Barcelona tenia el camp, ja que es deia que era espai de joc i amistançades.

Escrivint de memòria, sense el suport de documentació o papers de l’època -Xammar sempre va anar pel món lleuger d’equipatge, i no va conservar pràcticament cap carta ni document-, el periodista incorre en un lleuger error temporal a l’hora de situar el seu ingrés i participació al club, d’acord amb la documentació localitzada en hemeroteques. Com sabem, l’accés al càrrec de vicesecretari del FC Barcelona es produeix no el 1904, sinó pel setembre del 1903, quan un jove Xammar de 15 anys era elegit per portar a terme al club la mateixa feina de saltataulells que ja feia a l’empresa on treballava. En finalitzar aquell 1903 en què Eugeni Xammar pertany a la directiva el nombre de socis del Barça era de 253. En Bartolito, “l’amo” de Sucesores de Buenaventura Brutau, havia dut al club tres dels seus treballadors. Cabot al primer equip; Eusebi Costa, que jugaria al tercer, i Eugeni Xammar, al quart. Acabada la seva carrera esportiva per culpa de les rampes, Xammar abandona el club quan ja ni jugava ni hi exercia cap càrrec, i, per consell de l’altre company, Eusebi Costa, passa a dedicar les dues pessetes de quota que pagava al Barça a finançar la seva inscripció a l’Associació Wagneriana, fundada pel crític musical Joaquim Pena. “Futbolista ahir, melòman avui”, conclou Xammar. La vinculació juvenil de Xammar amb l’esport, però, no acaba amb el futbol. Costa és qui l’aficiona al joc de pilota, que el va fer habitual al Frontó Condal, al carrer Rosselló. La pilota basca era llavors un esport amb molta afició, i els frontons eren llocs on també se celebraven actes com el Banquet de la Victòria, organitzat per celebrar els bons resultats catalanistes a les eleccions municipals del 1905. Un cèlebre acudit sobre el banquet publicat a ¡Cu-Cut! va desembocar en els aldarulls militars en resposta dels quals -i de la llei de jurisdiccions que els emparava- es va constituir Solidaritat Catalana.

Encara hi ha una darrera vinculació de Xammar amb l’esport: l’any 1910, quan desertant de les obligacions militars el jove Xammar es trasllada a l’Argentina, ho fa amb una carta de recomanació de Josep Elias i Juncosa, esportista i periodista esportiu, director de Los Deportes l’any 1903 i redactor de La Veu de Catalunya amb el pseudònim Corredisses. Aquell viatge era l’inici de seixanta anys d’anar pel món, el títol que el nòmada Eugeni Xammar va donar a les seves memòries, publicades pòstumament l’any 1973.