El pitjor Barça de l'era Flick queda pràcticament eliminat de la Copa

MadridEl Barça va quedar ferit de mort a la Copa després de caure per 4 a 0 al camp de l’Atlètic de Madrid a l’anada de semifinals. El resultat va ser tan contundent com sagnant per a un equip que no va tenir recursos ni en atac ni en defensa. Els locals, amb un joc molt físic i amb molt d’ofici, van sentenciar el partit i l’eliminatòria amb quatre gols a la primera meitat d’un duel en què, per increïble que sembli, el marcador va acabar fins i tot curt contra un rival que, sense opcions a la Lliga i amb dubtes a Europa, s’aferrava a la Copa com l’única opció real d’aconseguir un títol.

Tot el que podia sortir malament va sortir malament al Metropolitano. Com si el Barça no s’hagués presentat al partit. L’Atlètic de Madrid va fer el que va voler amb la pilota, dominant absolutament tots els registres possibles. La pressió a l’home va anul·lar els blaugranes, incapaços de combinar més de tres passades seguides. Sense controlar la pilota, la línia avançada propiciava contraatacs fàcils en què els locals arribaven amb dos, tres o quatre homes a la rematada. La línia del fora de joc no va existir, ni les ajudes defensives.

L’Atlètic de Madrid va demostrar al primer minut a què estava disposat a jugar, amb una trepitjada de Giuliano a Balde que l’àrbitre va sancionar només com a falta. Després va venir una segona trepitjada, de Griezmann. I més entrades dures. Martínez Munuera va posar el llistó tan alt que els matalassers es van sentir molt a gust amb un joc extremadament físic en els duels individuals. El Barça no va saber contrarestar-ho de cap de les maneres. L’únic remei era treure’s la pilota de sobre ràpidament. Però per fer això cal un equip endreçat i precisió en el toc. No fa falta dir que això tampoc hi va ser, en una nit horrorosa.

Una pífia monumental de Joan Garcia per obrir el marcador

Després d’un primer avís i una bona aturada de Joan, els locals es van avançar amb una pífia de les que fan època. Una passada enrere d’Eric que es va escórrer per sota de la bota del porter i va seguir el seu camí fins a travessar la línia de gol. El Metropolitano s’encenia al mateix temps que l’Atlètic, com marquen els cànons de Simeone, feia un pas enrere i cedia la iniciativa al Barça. Però, a diferència d’altres ocasions, l’atac culer no va existir, més enllà d’una rematada de Fermín al travesser i d’un xut d’Eric que va sortir molt desviat.

L’aposta de Flick pels migcampistes no va funcionar. Sense un extrem pur, per les lesions de Raphinha i Rashford, el tècnic va situar Olmo a la banda esquerra, amb Casadó de pivot i Frenkie i Fermín més avançats. La dreta de l’atac, per a un Lamine Yamal que no va tenir ni l’espurna ni la màgia d’altres dies. Sense la seva inspiració, i amb una defensa local molt ben endreçada, la capacitat del Barça de fer gols disminuïa considerablement. Però s’hi afegien errors flagrants en les passades entre els companys i molta lentitud a l’hora de moure la pilota d’una banda a l’altra. La defensa sempre tenia temps d’endreçar-se.

Tot el contrari de la del Barça, exposada en les transicions. Com en el segon gol, que va arribar després d’un córner a favor del Barça: pilotada llarga a l’espai, tres tocs i passada per a l’home lliure, que era Griezmann, i que finalitzava amb un tir creuat. El tercer, si fa no fa igual, obra de Lookman, que va rematar a plaer perquè l’ajuda de Casadó va arribar tard. La diana va sentenciar el pivot blaugrana, a qui Flick va substituir just després. La cara de Casadó al marxar del terreny de joc era tot un poema, consolat tímidament per un entrenador que li intentava justificar el canvi. Però el problema no era ell, com va quedar demostrat amb el quart gol, en una nova transició que va culminar Julián Álvarez just abans del descans.

El VAR trenca la tímida reacció del Barça

Aixecar quatre gols era una empresa impossible: el Barça ho sabia i l’Atlètic també. La segona part no es tractava de remuntar, sinó de buscar algun gol que donés esperança als blaugranes de cara a la tornada. Amb Lewandowski de punta, Ferran a l’esquerra i Olmo i Fermín d’interiors, les coses van millorar una mica. I el gol, en el fons, va arribar als cinc minuts de la represa, però el VAR va invalidar la diana de Cubarsí per un fora de joc mil·limètric de Lewandowski després d’estar-se quatre minuts mirant-s’ho. Tota l’embranzida que havia aconseguit el conjunt blaugrana es va apagar de cop.

Els futbolistes del Barça van acabar amb impotència i frustració, culpant un àrbitre que no va veure penal en una caiguda de Lamine Yamal ni va assenyalar com a vermella una entrada de Giuliano amb els tacs a la cama de Balde. El VAR no va intervenir en cap d’aquestes accions, però sí en una falta d’Eric que, sent l’últim home, gràcies al videoarbitratge va passar de groga a vermella. Però els problemes no van ser només arbitrals, perquè llevat dels primers minuts de la represa, el Barça no va trobar la manera de desmuntar el mur local. Al contrari. Va anar de ben poc que l’Atlètic no feia encara més gran la ferida. A la tornada al Camp Nou caldrà alguna cosa més que un miracle per ser a la final.