El Barça, la dependència emocional preferida dels catalans

BarcelonaSeguir l'actualitat del Barça és com una droga. Qui us escriu la consumeix i la distribueix des de fa dinou anys, sis dels quals al diari ARA, que com a part fonamental del panorama mediàtic català no ha dubtat a participar activament en aquest mercat d'emocions, victòries, derrotes, incendis i pampallugues.

Des de la seva fundació, l'ARA s'ha proposat ser una referència per als culers. Les seves pàgines han bategat (i bateguen) en aquest sentit des del primer dia, conscients que, com diu Jorge Valdano referint-se al futbol, el Barça és per a milions de persones la més important de les coses que no ho són.

El Barça fa que ens abracem a desconeguts i que augmentem la natalitat en moments de màxima alegria. En contraposició, també ens indigna, ens fa perdre la gana i fins i tot ens pot arrossegar a l'odi més visceral i irracional (especialment i paradoxalment entre nosaltres mateixos). A la gespa, a la pista i als despatxos, el Barça ens aporta temes de conversa, ens connecta i ens distancia. Cap xarxa social és tan addictiva amb la blaugrana.

L'ARA ha tingut la immensa sort d'haver nascut i crescut amb el millor Barça de la història. Sense anar més lluny, en el seu tercer dia als quioscos, una maneta al Reial Madrid de José Mourinho va relegar en portada la ressaca de les primeres eleccions guanyades per Artur Mas. La fotografia icònica de Xavi Hernández, autor del primer dels cinc gols d'aquella nit orgàsmica, agafant-se l'escut amb ràbia, es va cruspir l'agenda política i econòmica d'un dimarts laborable de finals de novembre.

No hi havia res més important que parlar d'un equip que va jugar com els àngels entre el 2008 i el 2012. Cap tema va passar per sobre de la batuta privilegiada de Pep Guardiola i el talent únic de Leo Messi per derrotar un Madrid que aquells anys portaria la rivalitat a extrems tan lamentables com la ditada a l'ull de l'ínclit Mourinho al malaurat Tito Vilanova. La governança de tot un país podia esperar. La bogeria massiva i intergeneracional pel Barça, no. No és casualitat, com va apuntar l'exconseller Raül Romeva fa uns mesos, que el president blaugrana rebi més honors que el de la Generalitat quan va pel món.

La qüestió és que des d'aquell 5-0 sense pal·liatius, el barcelonisme ha viscut 15 anys d'una intensitat suprema. Que el club s'hagi bunqueritzat en paral·lel a la seva internacionalització no ha impedit que els mitjans catalans i estatals hagin subministrat mil i una històries a una audiència tan nombrosa com voraç. Perquè com acostuma a dir un històric exempleat del departament de comunicació blaugrana, un òrgan amb més recursos econòmics i humans que la majoria de les redaccions de la ciutat, "en el Barça, tot és notícia".

Això significa que sovint el que passa als partits només acompanya els debats (o "crisis setmanals", com bé va definir un nouvingut a l'entorn com el Tata Martino) que serveixen per enfocar editorials, obertures o tertúlies. "El joc cada cop és menys important", va assenyalar amb encert Javier Mascherano, un altre culer argentí sorprès amb la polèmica servida a totes hores, sigui en forma de conspiració arbitral, declaració altisonant, fitxatge frustrat o cuita judicial amb un president imputat. La dependència emocional va més enllà dels 90 minuts.

Un estadi a mig reformar i un nou ídol per estimar

Amb tot, mentre Sandro Rosell, el dirigent blaugrana més votat de la història, dimitia pel cas Neymar i entrava a la presó per uns delictes que no es van poder provar, el Barça no va deixar de guanyar. Després de la del 2011, Messi i companyia van aixecar la Champions del 2015, un botí insuficient que el millor futbolista de la història va compensar amb Pilotes d'Or i també amb Lligues, Copes i Supercopes que el barcelonisme no va valorar perquè la proposta d'Ernesto Valverde no era prou atractiva. Així som.

Sense el referent de Guardiola a la banqueta, el Barça del 2015 al 2020 s'explica a través de l'obra de l'argentí, principi i final d'una entitat que va col·lapsar amb l'arribada de la covid. En plena pandèmia, Messi, tip de perdre a Europa, va demanar marxar via burofax a Josep Maria Bartomeu, un president que va compensar la seva debilitat institucional amb contractes impossibles de pagar. De cop, el barcelonisme va passar de celebrar lligues amb desgana a mobilitzar-se com mai per desallotjar la junta amb l'estadi tancat i el club en la ruïna.

Messi també serveix per explicar el retorn de Joan Laporta a la llotja. En campanya, l'advocat barceloní va prometre que renovaria el 10 "amb un asado", però uns mesos després, pressionat pels avaladors i víctima de la improvisació i d'una herència desastrosa, va resignar-se a la seva sortida traumàtica. Aquells dies d'agost del 2021 encara retrunyen avui. De fet, són gairebé la principal amenaça de l'omnipotent Laporta de cara a una reelecció a la qual es presentarà amb un Camp Nou a mig reformar i un equip reconstruït a cop de palanques, mesures cautelars i Masia, amb Lamine Yamal com a principal exponent i Hansi Flick com a encert personal. La junta actual també ha sabut donar continuïtat a l'aposta pel futbol femení, que Alexia Putellas i Aitana Bonmatí han col·locat al centre amb títols, barcelonisme desacomplexat i compromís amb la causa.

Transcorregut un quart de segle, continuarem enganxats a la droga. Queden èxits per celebrar, decepcions per transitar i encara més "crisis setmanals" per consumir.