Raül Romeva: "He viatjat amb el president de la Generalitat, però a qui posen la catifa vermella és al president del Barça"

Sant Cugat del VallèsRaül Romeva (Madrid, 1971) va dedicar bona part del temps que va ser a la presó per la seva participació en el procés de l’1 d’octubre a fer la seva segona tesi doctoral: Esport i activitat física en els centres penitenciaris a Catalunya. Tot i ser conegut pel seu vessant polític i acadèmic, Romeva és una persona molt vinculada a l’esport. Va ser jugador de waterpolo i nedador al CN Sabadell, club del qual és soci. I els seus fills competeixen, l’Elda en atletisme i en Noah en waterpolo. Ara publica Esport per a tothom (Editorial Base), on reflexiona sobre el present i el futur de l’esport català.

Quin és l’objectiu d’aquest llibre?

— He fet un llibre que d'alguna manera m'hauria agradat llegir. Jo soc doctor en relacions internacionals per la Universitat Autònoma i a la presó vaig fer la segona tesi sobre l’esport. Sempre he tingut la sensació que és un element que tothom valora positivament però que ningú considera que sigui prioritari. I em sobta. No trobes ningú que estigui en contra de forma radical de tota mena d’esport. Però mai és una prioritat de governs i gestors. A vegades posen al capdavant d’esports polítics joves sense experiència. Però és molt important. Què feia la gent durant la pandèmia? Esport. Jo he viatjat pel món amb el president de la Generalitat, però a qui posen la catifa vermella és al president del Barça.

El llibre reivindica el nostre esport...

— El que tenim no és un accident, és gràcies a anys de tradició. L’esport ens dona eines molt útils que cal valorar. Tenim una marca gràcies als Jocs del 92, al Barça, al fet que la gent vulgui entrenar-se aquí... Cal posar l’esport al centre del debat, no per competir o treure espai a altres àrees, no. L’esport pot servir per potenciar altres coses. L’esport com a vector de la societat del coneixement, la recerca, la innovació, la cultura... Els bascos ho tenen clar. Allà els esports tradicionals són cultura. Els nostres clubs, els castellers i els esports també ho són. Tenim un gran llegat, però atenció, perquè es pot perdre si no es cuida.

Catalunya té un esport molt ric, amb moltes associacions.

— Això forma part de la cultura d'un país. Catalunya és un país en què, a diferència de la resta de l'Estat, tenim un teixit associatiu brutal. Aquí l’esport el fan els clubs i la gent. En altres llocs de l’Estat és de dalt a baix: es creen clubs o iniciatives per decisió de qui mana. L’esport té un gran paper en l'àmbit local, i cal entendre-ho. Ara també és un gran actor global, en aquest món que canvia. Mira el COI, que ha escollit una dona jove africana com a presidenta. En termes d'igualtat d'oportunitats, de gènere, de transfòbia o d'homofòbia, l’esport té un impacte que altres àrees no tenen. Quan algú com la futbolista Megan Rapinoe feia un discurs contra Trump, tenia més força que si parlaven alguns polítics.

El llibre neix en part de la feina que vas fer a la presó?

— A la presó tens molt temps, i vaig poder llegir molt. Llavors vaig començar a demanar que m'entressin llibres d'esport. Quan els funcionaris entraven a fer revisió de la cel·la ja feien els ulls grossos, perquè ho tenia tot ple de papers, llibres i documents. [Somriu] Vaig fer la tesi sobre com l'esport és una eina de transformació en l'àmbit penitenciari. Allà vaig veure el potencial que té. Gent ben diferent es troba a la presó i el tema de conversa és el futbol. Però als tècnics d'esport de les presons els tracten com si fossin aquells professors d'educació física que donen una piloteta als nens perquè juguin. Es podrien fer més coses. Es pot fomentar la lectura entre els presos amb diaris i llibres sobre esport. Generar dinàmiques, ajudar. Tinc una anècdota. A Soto del Real de tant en tant podíem fer esport amb unes màquines de spinning tronades. Jo feia de monitor, d’alguna manera, amb un grup en què tenies junts el Jordi Cuixart, el [Rodrigo] Rato i el [Luis] Bárcenas.

És la força de l’esport.

— Exactament. Convides qualsevol dirigent a anar al Palau de Generalitat a fer una recepció i et diu que té l'agenda plena. En canvi, quan els dius d’anar al camp del Barça no falla ningú. L’esport té una força que tothom et reconeix. Així doncs, donem-li un estatus i deixem de banalitzar-lo.

¿Potser no hi han ajudat apostes com la Copa Amèrica de vela o l'intent de portar els Jocs Olímpics d’Hivern?

— La Copa Amèrica es va vendre com uns Jocs Olímpics, i no ho era. Té coses bones, segur que sí. Però en el moment en què tu pretens que això sigui una altra cosa és quan la gent se sent enganyada. I té a veure amb aquesta visió d’un esport bombolla, que és un projecte comercial i prou. I amb els Jocs Olímpics d’Hivern... El problema és que cal repensar el concepte dels Jocs d’Hivern i que passin a ser uns Jocs durant l’hivern, perquè és un fet innegable que hi ha poca neu. Hi ha un estudi que demostra que bona part de les antigues seus de Jocs d'Hivern ja no podrien ser-ho d'aquí uns anys per manca de neu. A més, en el cas del Pirineu, cal repensar el territori. No pots fer un projecte de Jocs Olímpics al Pirineu, cal fer un projecte per als Pirineus i veure si els Jocs hi encaixen. La gent d’allà et demana transports, feina, serveis... Tenim la zona mal connectada entre si, els joves no hi troben feina... L’esport ha d’entrar dins d’un gran pla, ser al centre, no que sigui vist com un producte aïllat.

Catalunya és un referent en l'organització d'esdeveniments, malgrat tot.

— Cert, i cal cuidar-ho. A mi m'encanta que vingui el Tour el 2026 per fer tres etapes. Aquestes propostes sumen, però cal estar atent, ja que hi ha una sobresaturació d’esdeveniments en llocs com Barcelona o Banyoles. Quan arribem a aquest punt vol dir que alguna cosa no estem fent bé. Hem de recuperar l'esport com un espai col·lectiu, no com un entorn perquè determinats entorns econòmics puguin fer el seu negoci. La clau és que la gent s'ho senti seu.

Al llibre es parla del futur de Catalunya, de la llei de l’esport i de la possibilitat del reconeixement de seleccions.

— Ara tenim casos com el rugbi, en què és ben clar que Catalunya podria competir oficialment. Però tot això té una solució clara. El dia que tu ets un estat, aquest problema se t'acaba. Però les seleccions oficials són una línia vermella per part de l'estat espanyol. I això ens hauria de dir a nosaltres que si l'Estat hi reacciona així vol dir que és un tema molt important. Llavors, quina proposta faig? Com que ara aquesta finestreta de l'oficialització és molt difícil i la quantitat de recursos que hauríem de dedicar-hi seria molt alta, crec que en lloc d'obsessionar-nos amb una oficialitat a la qual no s'ha de renunciar ens hauríem d'obsessionar amb crear un bon teixit esportiu. Que la marca sigui l'esport català. Calen campions catalans, ambaixadors de l’esport català, abans que seleccions oficials.

De la visió exterior a la interior. Hi ha feina per fer...

— I l’esport és un actiu que ens ajuda a fer feina. Arriba a barris on altra gent no ajuda. Els clubs ofereixen oportunitats i creen espais on la gent es troba i dialoga. Del barri d’en Lamine Yamal a altres llocs. Tens clubs com l’Atlètic Olot o equips de Girona on al futbol femení tens les filles de la immigració marroquina, però la batalla és que quan es fan grans no sempre les deixen seguir jugant. O el cas del Club de Lluita de la Mina o el Club de Futbol Ramassà de les Franqueses, una ONG que es va crear per fer cooperació a través del futbol. Cal parlar d’ells no com una anècdota, sinó destacant la feinada que fan i els seus èxits. Saps quina és la carrera que més demanen fer els atletes d’alt rendiment?

INEF?

— No, psicologia. Jo també pensava que era INEF, però és psicologia. Vol dir que tens gent formada, que ha competit, que ha après els valors de superació de l’esport, a punt per ajudar la societat, per sumar. Molts saben que han fet uns entrenaments brutals, han après gestió de les emocions i de les expectatives... I com passa en altres països, poden ajudar amb càrrecs i feines públiques o privades.