El Barça ensenya al Madrid com es remunta amb una segona part èpica

BarcelonaAl Barça cada dia sembla festa major. El vent bufa a favor d’un equip engrescador que emociona en la seva recerca del triplet. Contra el Celta, en un partit jugat encara amb el dolç regust del vi de la Champions als llavis, l’equip de Hansi Flick va aixecar un partit que semblava perdut i va demostrar que, quan les cames no hi arriben, hi arriba el cor. En pocs minuts el Barça va passar de perdre 1-3 a alçar-se victoriós amb Raphinha marcant de penal en el temps afegit. En pocs mesos, Hansi Flick ha aconseguit construir un Barça que fa caure de genolls tots els seus crítics, un darrere l’altre. De mica en mica, tots els que van dubtar del tècnic alemany cauen del cavall i es converteixen, canvien de fe. En queden pocs, que encara reneguin d’un equip amb un cor ben gran que per un moment va semblar que ensopegaria, cosa que hauria permès al Madrid il·lusionar-se amb llepar-se les ferides de la Champions enganxant-se a la lluita per la Lliga. Li tocarà esperar, aquest Barça no li vol deixar ni les engrunes.

Tot i el cansament, l’equip blaugrana va saber mantenir el cap fred per aixecar un partit que s'havia complicat molt amb els tres gols de Borja Iglesias. La dolça alegria que va arribar amb la Lliga de Campions donava pas a un tall de digestió amb una ensopegada inesperada un cop entrada la segona part. Però no, era només un ensurt. El barcelonisme segueix de festa. Per als aficionats, el futbol no deixa de ser un espai per fer volar coloms i oblidar els problemes del dia a dia, així que després de tornar a unes semifinals de la Champions, el barcelonisme seguia eufòric tot i els avisos de Fick, que vol fer tocar de peus a terra la gent sense sort. Culpa teva, Hansi, per fer-ho massa bé.

I, de fet, el partit va començar de la millor manera, amb Ferran Torres inventant-se un gol prodigiós, esmunyint-se entre rivals i connectant un xut sec al qual mai podia arribar el porter dels visitants, Vicent Guaita. Un davanter de Foios marcant a un porter de Torrent, tot quedava entre valencians. Semblava l’inici d’un tràmit més per al Barça, un pas més cap a la font de Canaletes. Però no ho seria, ja que tocaria picar molta pedra.

Flick feia cara d’emprenyat. Sabia de la importància del matx contra aquest bon Celta de Vigo que juga i deixa jugar. Sabia que l’equip de Claudio Giráldez no s’espanta fàcilment, aquest any que somia tornar a competicions europees amb un munt de joves de la casa. Però amb l’Inter de Milà i la final de Copa a l’horitzó, el tècnic alemany havia de prendre decisions doloroses, com deixar Lamine Yamal a la banqueta. Tenia sentit, ja que el jove de Mataró ho juga tot i els últims dies se’l veia massa cansant. Millor fer-lo reposar contra el Celta que contra l’Inter, devia pensar. I, de fet, l’aposta li sortia bé amb el gol de Ferran en els primers minuts del partit.

L’alegria va durar poc, ja que aquest Celta gaudeix corrent. I aprofitant l’esquena de Gerard Martin, Pablo Duran va posar una centrada que Szczesny va empassar-se. Just el dia que Deco afirmava que el veterà porter polonès segurament seguirà al club la pròxima temporada, cometia una errada que permetia a Borja Iglesias empatar. El Panda, com el coneixen, mortificaria una vegada i una altra una defensa del Barça massa oberta.

L’equip blaugrana portava sempre la iniciativa, però no aconseguia fer el segon i jugava amb foc cada cop que no tirava bé la pressió després de pèrdua. El Celta, sense fer res de l’altre món, anava mossegant de tant en tant, com fan les mosques quan s’anuncia pluja. I entrada la segona part, una greu errada de Frenkie de Jong permetia a Borja Iglesias fer el segon gol. El dia havia començat amb sol i s’anava posant gris.

Flick, doncs, va cridar Lamine Yamal i Dani Olmo. Calia revolucionar les coses en un Barça en què Lewandowski estava massa aïllat i Pedri, sempre amb criteri, no aconseguia menjar-se la moral dels visitants. Aquest Celta sap jugar i aprofitaria una nova errada defensiva per fer el tercer, amb Borja Iglesias picant la pilota suaument davant del porter polonès del Barça. Un cop a la línia de flotació blaugrana. Però en pocs minuts Dani Olmo, gairebé en la primera pilota que tocava, s’encarregaria de fer el segon gol. Un moment clau, ja que de sobte el Celta ja no se sentia amb el control del matx i veia com canviava la mirada dels jugadors que tenia davant. A Flick els canvis li van funcionar. Ben cert és que si pots fer entrar jugadors del talent d’Olmo i Lamine Yamal és fàcil que sigui una aposta guanyadora. I una centrada de Lamine Yamal la remataria Raphinha al fons de la porteria quan encara quedaven més de 25 minuts per acabar de demostrar al Madrid el significat de la paraula remuntada, aquests dies que l’han fet servir tant.

Els últims minuts van ser un setge blaugrana etern, amb Gavi entrant per provocar el caos en lloc d’un Lewandowski que no va poder marcar el seu gol número 100 vestit de blaugrana, després de patir una lesió que el podria deixar sense jugar la final de Copa. L'heroi no seria ell. El Barça trobaria el premi amb un penal sobre Dani Olmo en què va caldre una trucada del VAR per xiular-lo, i això va afegir emoció abans que Raphinha fes el gol que va provocar el deliri col·lectiu a l'estadi. El brasiler simbolitza l'esperit d'aquest Barça, amb la seva rauxa. El calendari fa pujada, els horaris no ajuden i els jugadors estan cansats, però aquest equip vol cruspir-se el món.