Èxtasi blaugrana aixecant la Copa als morros del Madrid

Enviat especial a SevillaPodeu pessigar-vos, que no us despertareu pas. No és un somni. El Barça va regalar als seus aficionats la final més èpica al derrotar el Reial Madrid en una pròrroga que fa més gran la figura de Hansi Flick, garanteix a Kounde ser etern amb el seu gol salvador i deixa ferit un Madrid perdut en guerres contra enemics imaginaris, com feia el Quixot. Costarà oblidar aquesta 32a Copa d’un equip que sempre va voler jugar a futbol, tot i que li va tocar patir de valent en una segona part en què va arribar a semblar que Ancelotti se sortiria amb la seva. No va ser així. En pocs mesos, aquest Barça ja ha guanyat dos títols en dues finals contra el Madrid, primer golejant i ara amb un guió no apte per a cardíacs, amb èpica. Com més es gaudeix i com més mal fa al rival.

La de La Cartuja no era una final de Copa més. I tothom ho sabia. Podia ser la confirmació que Flick està posant els fonaments d’un equip que pot fer història. Es tractava d'alçar la copa, però també de com s’havia de guanyar. I tot el món va veure de quina fusta està fet aquest Barça. És alegria, art i ambició, però també sap patir. Però si aquest Barça té fam, el Madrid tenia una ràbia que li va permetre mantenir-se viu. No va ser bufar i fer ampolles, guanyar la final que tant somiava gent com Iñigo Martínez, que per fi va alçar el títol que sempre se li va escapar en terres basques. O Szczesny, que ben poc hauria pogut imaginar fa uns mesos que el destí li tenia guardada aquesta sorpresa. La vida pot ser fantàstica, a vegades. Quina història, aquesta del porter polonès.

Laporta i Flick han aconseguit aixecar l’autoestima del barcelonisme. La comunió entre afició i equip va ser total, a Sevilla. De fet, els barcelonistes més veterans miraven amb neguit com els joves ja es veien campions abans de començar la final. Normal, quan la darrera final de Copa del Rei guanyada contra el Madrid era del 1990... Però aquest equip ha arribat per reescriure la història, i per tercera vegada aquesta temporada va derrotar el conjunt d’Ancelotti. És el Madrid, qui ha de tenir por del Barça, els temps canvien i el vent bufa a favor dels catalans.

Flick va sortir amb l’equip inicial esperat. L’única novetat era veure Lamine amb un nou pentinat tenyit de ros, coses dels joves. Dani Olmo era titular i Gerard Martín era a la banda emocionant els seus quatre avis, presents al camp. El Madrid, amb Mbappé a la banqueta, es limitava a defensar i intentar sortir a la contra, per veure si aconseguia connectar amb Vini i Rodrygo. Un Madrid poruc que al minut 10 perdria per lesió Mendy, que havia forçat per ser titular. El Madrid anava aguantant però jugant amb foc, fins que es va cremar. En un intent de contra, va topar contra un mur fet de fusta gironina. Cubarsí va tallar la pilota, que va acabar a les botes de Lamine i el jove de Rocafonda va saber esperar l’arribada de Pedri, que va batre Courtois amb un xut a l’escaire. Cubarsí, Lamine i Pedri, els tres joves sobre els quals hauria de girar el projecte la pròxima dècada, posaven per davant un Barça molt superior fins llavors.

El gol va esperonar el Madrid. Ancelotti havia de cremar les seves naus i va fer entrar Mbappé al descans. Szczesny va començar a tenir massa feina, ja que el Madrid, ferit, començava a fer por. L’equip blanc arriscava en defensa, ja que tenia poc a perdre. I així va igualar la final mentre la seva afició exigia una vermella en cada falta blaugrana, convençuts com estan que la Federació els va en contra. Una d’aquestes accions que van protestar va ser una falta de De Jong sobre Mbappé. No era vermella, però sí que era falta. I el francès va tenir el seu moment de redempció aconseguint batre Szczesny amb un xut sec. Però el pitjor encara havia d’arribar, ja que en un servei de cantonada, Tchouaméni va quedar-se prou sol per marcar de cap el segon gol madridista. El Madrid, com els monstres als contes de por, s’aixecava d’entre els morts per espantar un Barça que va fer el cor fort. Tenia pocs minuts per empatar i ho va aconseguir gràcies a una errada de Cortouis, que va quedar-se a mig camí en una sortida i va permetre a Ferran Torres empatar a cinc minuts del final, quan tot semblava perdut. Havia de ser ell, el valencià, qui més ha viscut i brillat en aquesta Copa.

Però la final no s’havia acabat. I en el darrer minut, De Burgos Bengoetxea va xiular un penal d’Asencio sobre Raphinha que semblava prou clar. I just en la final en què el Madrid ha collat de valent els àrbitres, el van cridar per veure l’acció a la pantalla del VAR i va indultar el Madrid. No es va xiular ni aquest penal, ni un sobre Cubarsí a la primera part ni un altre sobre Ferran. L'afició blaugrana mirava enfada cap a la llotja, buscant Florentino.

No xiular el penal hauria pogut decidir la final si no fos perquè aquest Barça no s’espanta fàcilment. Ni Mbappé, ni el Madrid, ni el VAR, ni monstres: a la pròrroga, quan tot semblava una ruleta russa que podia caure de qualsevol banda, Jules Kounde, l’home que juga sempre, es va inventar un gol que el fa etern a cinc minuts per al final per provocar l’èxtasi blaugrana just sota els bigotis de Florentino. Quan alguns jugadors ja no podien dir ni fava, el francès va ser més ràpid que Brahim i engaltar un xut imparable. Com si tots els barcelonistes li haguessin donat força per xutar i fer perdre els papers al Madrid. En els cinc minuts que quedaven, Rüdiger va veure la vermella mentre protestava a la banqueta de forma indigna. Va costar i es va patir, però així es va gaudir més. L’aventura d’aquest Barça segueix endavant, ara amb una final de copa guanyada que es recordarà durant anys i panys.