Ells no ho tindran mai: els apunts en calent del Barça-Madrid de la final de Copa

BarcelonaRemuntada del Barça als morros del Reial Madrid (3-2) plena d'èxtasi per somiar amb el triplet. A continuació, els apunts en calent de la final de Copa.

Ells no ho tindran mai. Que es gastin tots els milions que vulguin, que mai tindran un planter com el del Barça. El futbol és pell. Emoció. Passió. Sentir els colors, estimar un escut i deixar-t’hi la pell pels milers i milers d’aficionats que s’han rascat la butxaca per venir-te a animar a una final. Poques rivalitats més carismàtiques hi ha al món com la d’un Barça-Madrid i, aquí, la diferència de talent dels jugadors de la casa va ser abismal. Lucas, Asencio i Fran estan a anys llum dels Lamine Yamal, Cubarsí –que va fer un partit descomunal–, Olmo, Fermín i companyia... La Fábrica mai serà La Masia.

Embrutar una final. Estaven cagats i van desviar la pressió cap als àrbitres amb una maniobra ridícula. Dinamitar la prèvia d’una final, cancel·lant tots els actes amb la RFEF i amenaçant amb no presentar-se... Tot per condicionar els àrbitres. El pitjor és que els va sortir bé: groga per un placatge de Rüdiger a Olmo, perdonada; patacada d’Asencio a Olmo, perdonada; possible penal per mans de Valverde, ni revisar-lo; plantofada de Ceballos a la cara de Lamine Yamal, res; possible penal de Ceballos contra Cubarsí i un altre sobre Ferran, ni mirar-los... per rematar-ho amb un penal anul·lat a Raphinha! Victòria contra tot. Que n'aprenguin!

Lamine Yamal, Ferran Torres i... Kounde. És un escollit. I és el nostre escollit. Tant és que abans de la final aparegués amb els cabells tenyits de groc si després fa el partit que fa. És un adolescent i els adolescents fan coses així. I quin és el problema? Ell va decidir quan aturar el temps, parar les pulsacions disparades d’una final contra el Reial Madrid, atreure fins a tres defensors blancs per acabar cedint la pilota per al golàs de Pedri. També assistiria Ferran per al 2-2. Ha sigut la Copa del valencià: decisiu a la semifinal –va marcar el 0-1 al Metropolitano–, va tornar a sucar a la final. Kounde desfermaria l’eufòria.

Gràcies, Hansi. Ningú, absolutament ningú, s’hauria pogut imaginar que a aquestes alçades de la temporada l’equip aniria primer a la Lliga, estaria classificat per a unes semifinals de la Lliga de Campions sis temporades després i arribaria a la final de la Copa. Després d’una primera part per emmarcar, el Barça va pagar car no haver sentenciat i va tocar patir de valent. Els blaugranes, un cop més, van treure forces i energies per remuntar. En un grapat de mesos, Hansi Flick ha tornat l’ànima a l’equip i la il·lusió a tota l’afició. El cor del Barça torna a bategar ben fort i es pot somiar amb el triplet.