L'autocrítica estèril de Xavi

"És culpa nostra", insistia Xavi Hernández després de deixar escapar dos punts en el derbi contra l'Espanyol. El Barça ho tenia tot de cara per golejar a la primera part, però es va adormir. Els blanc-i-blaus van jugar bé les seves cartes i van acabar empatant en un partit en què Mateu Lahoz, a qui li falta mig any per jubilar-se com a àrbitre, va tornar a muntar el seu xou particular.

És d'agrair que el Barça hagi deixat enrere el victimisme, que no busqui excuses en l'àrbitre –per més nefast que fos, un cop més, el seu intervencionisme i protagonisme– i es miri el melic. Que intenti corregir les coses mal fetes i entengui que no pot dependre de tercers per guanyar partits. El que el Barça no faci al camp, no l'hi regalarà ningú. El problema és que l'autocrítica, el fet d'assumir els errors propis, ha d'anar més enllà de les paraules. I resulta que passen els mesos i que l'equip segueix ensopegant, una vegada i una altra, amb la mateixa pedra.

El discurs futbolístic i el resultadista s'alternen al Camp Nou. Tan aviat es posa l'accent en la classificació per dir que el Barça és líder com es destaquen les estones de bon joc que ofereix l'equip. Ara bé, aquest bon joc no té continuïtat. Vint minuts de rauxa? Mitja hora? Una part? Costa recordar un partit en què el Barça hagi completat 90 minuts rodons. I això ho ha acabat pagant encara que el rival no fos un primera espasa.

El Barça de les palanques té prou artilleria per ser primer a la Lliga, però convé recordar que aquest liderat s'ha forjat més amb l'èpica, amb victòries a l'últim minut a Mestalla o al Sadar, que no pas amb joc. I costa pensar que s'acabi aixecant el títol si no hi ha millores tangibles a la gespa.

Costa trobar lògica a les baixades de tensió de l'equip. No s'entén per què de cop i volta s'apaguen els llums. No està clar el rol de les velles glòries i massa sovint es discuteixen els canvis d'un entrenador que, en general, sempre acaba rellevant els extrems i posant en dubte la figura de De Jong.

El club, la massa social, ha comprat el discurs de la mala herència per justificar una economia de guerra i uns mercats de fitxatges caòtics. També ha acceptat que cal reconstruir l'equip i començar de zero. I que, en aquest procés, els Gavi, Pedri i Ansu han de ser la columna vertebral del futur. I, en teoria, també tenia clar que Xavi és l'hereu natural de Guardiola. Ara bé, la paciència no és infinita i pot acabar-se aviat si només hi ha autocrítica. Si no es passa de les paraules als fets. Cal corregir els errors. Cal que el Barça deixi d'estar estancat.